«Fa uns mesos no em sentia gaire còmode, però ara crec que estic al cent per cent»

Sí. L'equip està bé, molt endollat. Som conscients que el que ve serà molt difícil. Això és bon senyal. Som conscients del que encara ens queda per recórrer. Serà una última etapa il·lusionant.

Em dirà que el mèrit és de tot el grup, però un dels artífexs dels últims bons resultats ha estat vostè, amb les seves intervencions. Com ho ha viscut?

Té raó: crec que tot l'equip ha fet les coses molt bé. Jo estic per respondre quan puc i ajudar l'equip. Quan no és així, només toca mirar cap endavant. Ens hem de centrar en el proper partit i jo a demostrar que es pot comptar amb mi. No només els diumenges, sinó també a cada entrenament. I si tinc l'oportunitat, deixar-ho tot al camp.

Tenia ganes de tornar a sentir-se protagonista?

Sí, sense cap mena de dubte. Qualsevol futbolista el que vol és jugar. Jo també, és evident. Segueixo amb les mateixes ganes que tenia quan no jugava. Això no significa que sigui titular sí o sí; m'ho intento guanyar als entrenaments.

A Sòria va evitar l'empat del Numància al tram final i a Tenerife va fer un parell d'intervencions salvadores. Satisfet amb la seva feina?

Sí, és normal. Quan el resultat és positiu i personalment més o menys es respon com s'espera de tu, l'habitual és estar content. Però jo em centro més en el dia a dia. El futbol és el present, l'avui. Als porters se'ns exigeix molt i depenem del que passa en els partits. No som protagonistes perquè vulguem ser-ho sinó quan ens toca. A partir d'aquí, s'ha de ser conscient que no sempre el porter serà protagonista. Es pot guanyar sense haver de fer res. A vegades però, toca perdre i cometre errades. S'ha de mirar de fer-ho el millor possible.

I a vostè li agrada ser protagonista o passar desapercebut?

A mi, sincerament, els partits se m'obliden ràpid. Intento corregir coses als entrenaments. Quan ho faig, sí que em sento feliç. M'alegra fer bé les coses als partits, tot i que es tracta d'una felicitat una mica tramposa. Et fa creure en coses que potser no ets. I al revés també passa. Quan comets algun error, et pots arribar a creure que ets un mal porter. No ha de ser així. S'ha de saber trobar un equilibri, pensar en un mateix. Em sento molt feliç quan corregeixo i supero alguna cosa que em costava.

Ho diu per alguna cosa en concret que ha hagut de 'corregir i superar' durant aquests mesos aquí a Girona?

Sí. Amb el cos tècnic intentem millorar moltes coses. Aspectes que no sempre es veuen en els entrenaments. Coses en l'aspecte tècnic i també en el mental, que és el més important. Al principi de temporada em sentia poc còmode. Notava molta pressió en un lloc nou; tothom esperava molt de mi i no em trobava bé. Anar i tornar amb la selecció tampoc m'ajudava gens. Ara crec que estic al cent per cent amb el que se'ns demana aquí. He canviat, em sento un tipus més fred. Penso només a millorar i no pas en el que pot anar malament. Soc més optimista que abans.

Donava massa voltes a les coses abans?

Pot ser. Pel meu caràcter, soc una persona que pensa i especula molt. El futbolista no necessita pensar tant, ha d'actuar en el moment. Òbviament no tots els jugadors són tipus molt intel·ligents; corren i poc més. Després n'hi ha d'altres que pensen més i que són capaços de fer coses increïbles. El porter ha de tenir sang freda, com ara els de l'escola alemanya, nòrdica o russa. El seu caràcter els ajuda molt. Són rectes, no especulen. Jo he de treballar més en aquesta línia. No només dir que he de fer una cosa, sinó sentir-ho així i fer-ho. Actuar.

Fins a quin punt ho va passar malament a l'inici d'aquesta temporada?

Bé, no estava en el meu millor moment. Però sempre vaig trobar el suport dels companys i dels membres del cos tècnic. També la directiva estava amb mi. Això ja és passat. Ara ja no li dono tantes voltes. Puc cometre alguna errada i no donar-li tanta importància. En aquest aspecte crec que he millorat. És un pas molt gran. Espero que això continuï així i em serveixi per seguir progressant. Ara sembla que tot hagi d'anar bé, que abans fos un desastre i a partir d'ara tot em somrigui a mi i a l'equip; tampoc és això. Però el futbol té aquestes coses i ho he sentit així durant aquest temps. De moment les coses em tornen a anar bé, a veure com reacciono quan cometi una errada de nou. Però el que tinc clar és que ja no tinc aquella poc de saber en boca de l'entrenador si seré titular o suplent, com em passava. La meva mentalitat és la d'entrenar, jugar i donar el que se'm demani. Potser ara penso així perquè l'objectiu està més clar i a prop. Imagino que a la majoria dels futbolistes els ha passat alguna cosa similar en algun moment de la seva carrera. En definitiva, em sento molt feliç. No per les meves actuacions, sinó per com soc capaç de portar el meu dia a dia.

Abans m'ha anomenat que al principi del curs se sentia pressionat. I m'ho diu vostè, que ha estat en clubs com l'Atlètic de Madrid i el Saragossa! La pressió se la posava vostè mateix?

Tampoc va ser per tant. Crec que aquí a Girona, en començar, vaig viure un parell de partits en què vaig patir algun accident. La resta van ser més o menys acceptables. Tot l'equip no es trobava gaire bé. Els viatges amb la selecció també em van influir.

Deu tenir ganes de tenir una temporada estable i amb continuïtat, no?

Sí, sí. Sempre he hagut d'anar i tornar amb la selecció, perquè la Segona Divisió A no s'atura encara que hi hagi compromisos internacionals. És el que toca. Tinc la sort que estic en un club que té un objectiu, una identitat, una forma de jugar i que t'ho fa sentir. Això és molt important. No és el mateix arribar a un club que viu les coses d'una altra manera. Cada cop els jugadors se senten més identificats amb el que demana l'entrenador. Pensar això ja et dona certa felicitat. Almenys em passa a mi.

Ara que està cada cop més a prop, imagino que jugar a Primera deu ser un dels seus objectius personals, no?

Sí, clar! Ara el que ens queda serà molt difícil. Els equips ens coneixen millor que abans. A més ens enfrontarem a rivals que lluiten per no baixar i que aniran a mort. Potser ara notem més pressió i tot plegat; ho hem de superar. Som conscients que no hi ha res fet i això és un molt bon senyal.

Diuen que els porters estan fets d'una altra pasta, que són diferents. Per què va decidir ser porter i no jugador de camp?

A veure, a mi sempre m'agradava fer de jugador, la veritat. Però abans, quan era petit, els jugadors entrenaven només un parell d'hores. En canvi, els porters treballaven també dues hores abans, i després empalmaven amb l'entrenament. I jo, com més estona estigués al camp, millor. Em volia passar tota la tarda jugant! Ser porter m'agrada. És el que m'ha donat la vida.

Recordi'm els seus inicis...

Començo com tants altres marrecs. Al Wydad de Casablanca, en un club de la meva ciutat. Vaig anar cremant etapes, durant uns quants anys, formant-me i creixent com a futbolista.

I després, l'exili a França. Com recorda aquella experiència?

Va ser breu, però molt intensa. No em vaig acabar d'adaptar. Vaig marxar tot sol amb 17 anys al Niça. Ho recordo molt bé. El nivell d'entrenament era espectacular, amb autèntics cracs de la porteria com (Hugo) Lloris i el colombià (David) Ospina. La veritat és que he tingut la sort de veure i treballar amb porters que ara mateix són dels millors de tot el món.

Com ara Thibaut Courtois (Chelsea)?

Per exemple! I (Jan) Oblak, també. Són porterassos. Bons tècnicament, però també pel seu coco . Per com pensen, com actuen. Oblak, per exemple, és superfred. No l'afecta res. Sembla que no tingui emocions! Està clar que no, que qualsevol persona sent, però en el seu cas és increïble.

L'ha ajudat molt poder aprendre de porters així?

Sí. I no només d'ells. També de René. És un gran professional, un crac. Jo, des que el conec, sempre he tingut molt clar que si fos capaç de pensar com ell les coses m'anirien molt millor. A poc a poc ho he anat aconseguint. Té una gran dedicació i ho sent molt cada cop que li toca competir. He après molt d'ell, però també de tot el grup. És un vestidor increïble. Em recorda una mica al dia a dia que teníem a l'Atlètic de Madrid que va ser campió de Lliga. Vaig arribar a Girona i em vaig adonar que l'important no només és el resultat d'un partit, sinó el treball diari. El míster s'emprenya quan no aturo una pilota en un entrenament! Aquestes coses no passen en d'altres clubs, on et jutgen només pel que fas en els partits.

Té algun ídol?

Sí, molts. Quan era petit m'encantava (Edwin) Van der Sar. Les aturava totes i competia d'una forma increïble. A més, també li va costar força fer-se un forat a l'elit. També Gigi Buffon, amb la seva classe italiana. Lloris m'encanta, la seva rigorositat en els gestos i la manera de treballar. Veia i segueixo veient molt futbol. I t'adones que hi ha excel·lents porters a tot arreu. Però com que la vida no els ha permès jugar al Barça o al Reial Madrid, sembla que no existeixin. És una llàstima, però això passa sovint.