El cel és més a prop. Una mica més. A l'Anxo Carro, un camp talismà, el Girona va redreçar el rumb, va apagar les alarmes que s'havien encès per culpa dels últims mals resultats i va sobreposar-se a un rival insistent i a unes quantes baixes per apuntar-se tres punts d'or. En un partit complet dels blanc-i-vermells, només espatllat als últims compassos per culpa d'un innecessari penal i la conseqüent expulsió d'Alcalá, els gols de Carlos Hernández en pròpia i de Longo des dels onze metres van posar-ho tot de cares ben aviat. Va tenir l'equip el tercer a les seves botes però sense encert als últims metres, va saber aturar un rival dominador però sense espurna en atac, i també va aguantar amb maduresa el temps de descompte, quan el Lugo va buscar a la desesperada un empat que no arribaria mai.

Sense temps per saber si l'experiment de situar Ramalho i Cifuentes als carrils havia estat encertat, de calibrar l'ànima d'un equip ferit per culpa de la pitjor ratxa de resultats de la temporada, i de conèixer quines eren les intencions d'un Lugo que encara aspirava al play-off, el Girona va colpejar primer. Just s'exhauria el primer minut quan va caure el 0-1. Pere Pons va recollir una pilota a tres quarts del camp i va veure l'autopista. No s'ho va pensar i va tirar pel dret. Tenia forat fins i tot per xutar, però o no es va atrevir, o no ho va veure massa clar. El gironí va provar la passada a l'interior de l'àrea i allà, la pilota va impactar amb la bota de Carlos Hernández. Suficient per agafar a contrapeu el porter Roberto Fernández i colar-se, lentament al fons de la porteria. Gairebé sense voler-ho, el partit es posava de cara per als gironins, que es trobaven amb un valuós gol només començar.

El 0-1 era aigua beneïda, un regal caigut del cel, però quedaven 89 minuts per davant. Massa partit i el rival tenia ganes de dir la seva. Perquè el Lugo, tot i aquesta gerra d'aigua freda matinera, va fer-se amo i senyor del partit al primer quart d'hora. Menys al marcador, dominava en la majoria de les facetes. Tenia la pilota, la movia amb criteri, apareixia per bandes i generava sensació de perill, tot i que les ocasions no arribaven. El Girona en feia prou amb defensar-se. Ho feia amb ordre, sense complicar-se. Machín havia demanat solidesa durant la prèvia i els seus homes estaven disposats a donar-li. Els gallecs podien forçar fins a quatre córners en només sis minuts, però allà estaven Bounou i la seva defensa per desactivar-los.

Es volia contundència al darrere i també al davant. Dit i fet. Segona aventura en atac i, de nou, petroli per als de Machín. En aquesta ocasió en forma de penal. Marcelo Djalo, amb passat a Montilivi i present al Lugo, va escombrar sense miraments Longo dins l'àrea. L'italià es va encarregar de fer el 0-2.

La resposta del Lugo va ser la mateixa d'un quart d'hora abans: insistir, insistir i insistir. Així va arribar la gran primera ocasió dels de Luis César. La centrada de Fede Vico des de la dreta, perillosíssima, va ser rematada amb molta intenció per Iriome al cor de la petita. La pilota va fregar el pal esquerre. Aquesta, i una centrada enverinada també d'Iriome que va refusar Bounou van ser les dues úniques aproximacions del primer temps d'un equip, el Lugo, que va voler més que no pas va poder. Molt més clara va ser la que va tenir Ramalho al penúltim sospir, just abans del descans. Alcaraz va posar-la al cor de l'àrea i el de Barakaldo, amb tot de cares, va enviar incomprensiblement la pilota per sobre del travesser. Uns instants més tard, abans del xiulet de l'àrbitre, també la va tenir Longo; control espectacular i rematada de primeres, però el gol no va arribar per ben poc.

Ja sense res a perdre i amb 45 minuts per davant, Luis César va decidir moure fitxa, retirant Fernando Seoane i donant més presència al seu atac amb l'entrada de Pablo Caballero. El famós Caballero. L'autor del fatídic gol que fa dos anys va deixar el Girona sense l'ascens directe a Primera. Després de deixar-se remuntar un 0-2 al camp del Tenerife unes poques setmanes enrere, la clau era aguantar l'embranzida incial d'un Lugo que al segon acte va sortir a per totes, a mossegar. Però tot i la declaració d'intencions, l'equip que va gaudir de les millors oportunitats va ser el Girona, que hauria pogut deixar el matx vist per sentència si hagués estat una mica més encertat.

Sandaza, molt xiulat pel seu antic públic, va fer misto al 51 quan encarava la porteria de Roberto. Un minut més tard, el porter sortia a tapar un bon xut de Longo. I al 54, era Portu el que es feia un forat a la gran i s'inventava un xut creuat que acabaria sortint fora per ben poc. Calia fer el 0-3 com més aviat millor, sobretot perquè el Lugo va millorar amb l'entrada de Pita al mig del camp. Es van estirar els gallecs, que durant molts minuts van tancar el Girona al seu camp, acostant-se als dominis de Bounou. Al 62 Caballero no va arribar per poc a una bona centrada de Joselu i al 64, Pita no marcava de miracle enviant una fuetada a prop del pal. No hi havia govern a la mitja, on es vivia dels rampells de Portu. Per això, Machín va retirar Longo i va donar entrada a Granell al 65.

La consigna, però, no era la de tocar i tocar. O potser sí, però les circumstàncies, amb un Lugo dominador i pressionat pel resultat, van obligar els gironins a poblar el seu propi camp, esperant al contracop i deixant que el cronòmetre anés passant al seu favor. La idea no era pas dolenta, però sí perillosa. Deixar al rival pensar i remenar era jugar amb foc. Semblava que la lliçó estava apresa, que no es patiria com a Reus ni hi hauria el desgavell de Tenerife. L'excel·lent defensa i també l'entrada de Borja permetien al Girona arribar als últims minuts amb avantatge, amb un rival ja desanimat. Però com no podia ser d'una altra manera, un penal absurd al 88 va tornar a ficar dins del partit als gallecs. Alcalá feia mans, era expulsat i Joselu retallava distàncies amb cinc minuts de descompte per jugar-se. Però al temps extra no hi va haver nervis. Cristian va tenir el tercer en una bonica vaselina i Granell va perdre uns minuts estès a terra. Amb patiment inclòs, però victòria d'or, el coixí que es manté (7 punts) i una jornada menys que queda per fer realitat el somni de l'ascens.