er primer cop en les moltes setmanes que el Girona fa que està en places d'ascens directe li era necessari fer un cop de puny al damunt de la taula. I el va fer. Hi estava obligat, després de veure com el Getafe, el dia abans, i el Cadis, el mateix matí, havien guanyat els seus partits i s'havien col·locat a quatre i cinc punts, respecticament. O el que és el mateix, havien retallat un partit de distància respecte a l'equip de Machín.

O els gironins reaccionaven a l'Anxo Carro o sortien de terrres gallegues sentint l'alè dels seus rivals més directes. En canvi, amb la victòria tornen a donar una mostra de solidesa i envien un missatge de superioritat i de confiança, mantenint els tres partits de marge quan només en resten sis per disputar-se.

I com ja havíem dit en alguna ocasió anterior, ara ja no és el moment ni de mostrar bon joc ni d'exhibir prestacions. És, simplement, el moment de fer un gol més que el contrari i de mantenir a ratlla la resta d'implicats en la lluita de la zona alta.

És veritat que el Girona va estar afortunat els primers 20 minuts de partit amb un gol només començar i un penal que signficava el 0-2 després del primer quart d'hora. També és veritat que exceptuant alguns minuts de la segona part va tenir el partit completament controlat tot i posar-hi emoció al final amb el penal i l'expulsió de Pedro Alcalá.

De totes maneres ahir caldria no obviar l'excel·lent paper fet pel doble pivot del conjunt gironí, amb un Pere Pons i Rubén Alcaraz que van estar a un alt nivell i que van liderar des de la seva parcel·la el futbol solvent de l'equip de Pablo Machín, que ahir va haver d'improvisar més que mai amb els dos carrilers. En aquest aspecte, tant Cifuentes per l'esquerra com Ramalho per la dreta van complir les tasques encomanades i van cedir poques oportunitats als puntes rivals.

Per cert, insisteixo, no posin res a l'agenda del cap de setmana que el Girona visitarà el camp del Nàstic.