Ahir a Girona el diumenge va ser més festiu que mai. A la ciutat i a la resta de la província. L'ocasió s'ho valia, i ningú va deixar passar l'oportunitat de ser testimoni de la fita més important de la història del Girona. En una entrevista prèvia al partit contra el Saragossa, l'alcaldessa de Girona, Marta Madrenas, va assegurar que l'ascens del club a Primera Divisió era una qüestió d'interès general i que tindria repercussió per tot el territori, cosa que ja durant la setmana i especialment durant les hores prèvies a l'enfrontament es va fer evident a molts municipis de la comarca i més enllà. Entre els aficionats que cada quinze dies van als partits de Montilivi n'hi ha d'arribats de diverses localitats i, amb el pas de la temporada i ajudat per la trajectòria de l'equip de Pablo Machín, l'expectació no ha parat de créixer. Ahir el partit es va poder seguir a establiments de tota la província que, des de la distància, van seguir amb molta atenció què passava a Girona.

Encara faltaven dues hores per començar el partit i a Girona ja es feia realment difícil trobar lloc per seguir el partit, i és que en alguns casos estava tot reservat des de dijous, fins i tot a peu de barra. Encara sense feina, les cambreres del Kross aprofitaven l'estona per pintar-se la cara amb els colors blanc i vermell mentre havien de dir-li a tothom que entrava per la porta demanant taula que no en tenien. La gent buscava forat on i com fos per viure de la millor manera una jornada que s'intuïa històrica, i és que només 9.000 la van poder presenciar en directe al camp. Si l'estadi tingués el triple de la capacitat actual també s'hauria acabat omplint. Ahir ningú volia perdre's la gran nit del Girona. Amb el partit a punt de començar hi havia corredisses amunt i avall pels carrers dels de la ciutat dels que anaven a última hora, i quan la televisió va connectar amb l'interior del vestidor del Girona, mostrant els crits d'ànims dels jugadors locals just abans de sortir al terreny de joc, es van sentir els primers aplaudiments. El xiulet inicial de l'àrbitre va donar pas a noranta minuts de tensa espera combinada amb la dosi necessària de paciència que calia per complir i posteriorment celebrar el somni de l'ascens, sobretot sabent que amb un empat n'hi havia prou per assolir l'objectiu. Veient la intensitat dels equips durant la primera meitat tot es va viure amb ambient relaxat i algun fins i tot feia broma per la manera com es desenvolupava el partit. Passejar per la ciutat era una bona manera de comprovar el contrast entre la tranquil·litat dels que gaudien de la tarda aliens a la repercussió del futbol i el soroll que envoltava les zones en les que s'agrupaven els que sí que estaven pendents del partit, especialment nombrosos als bars pròxims a la plaça Independència. Allà, la gran majoria tenien el partit posat, i tothom que passava a prop de la finestra feia un cop d'ull a la pantalla per veure el marcador. Sense cap ocasió de gol, i ni tan sols aproximacions a l'àrea, semblava que la gent feia temps per després anar al punt de trobava de l'afició, que només va reaccionar després d'una rematada molt desviada de Marcelo Silva a la sortida d'un còrner i en una centrada de Portu que ningú va arribar a rematar. Van ser les úniques vegades en què es va sentir alguna cosa, fins que el descans va donar pas a un aplaudiment conjunt que va ser com el preludi del que vindria més tard. Ahir, a diferència de diumenge passat davant del Nàstic, aquest cop els seguidors pràcticament ni miraven la televisió i, a prop de fer història, la plaça Catalunya es va començar a preparar per rebre una festa sense precedents i que havia quedat ajornada després de perdre a Tarragona. Els primers d'arribar van ser els mitjans de comunicació desplaçats a Girona per fer el seguiment de la celebració, i també algun aficionat convençut que aquest cop ja no s'escapava l'ascens. La segona va passar molt lentament, sobretot perquè cap dels dos equips va fer res per guanyar i, a mesura que van anar passant els minuts, van anar sentint-se els cants d'alegria dels aficionats. El final del partit va destapar la capsa dels trons de la celebració, i ràpidament es va anar omplint la plaça Catalunya. Els seguidors vestits amb els colors del club mostraven un somriure d'orella a orella, sobretot els més grans. En menys de vint minuts, i coincidint amb els actes a Montilivi, centenars de persones van començar a abraçar-se fent els càntics de «Girona a Primera», «Barça, Madrid, Girona ja és aquí» o «L'any vinent Girona Reial Madrid», fet que demostra les ganes de veure els millors jugadors del món a l'estadi de Montilivi l'any vinent. També es van corejar els noms dels jugadors i el tècnic del Girona. A partir d'avui, heoris de tota una ciutat.

Els petards, les bengales, el so de les botzines dels cotxes i de les trompetes ressonant pels carrers de la ciutat i, a poc a poc, l'eufòria va anar en augment. Grans i petits van compartir una nit màgica que recordaran durant molts anys i és que ahir el record amarg dels qui han estat testimonis dels mals moments del club i la il·lusió dels que estant creixent coincidint amb els millors anys del club al futbol professional van coincidir en la celebració. Amb el pas de la nit, alguns també van tenir un record pel Lugo en clara referència a l'ascens frustrat de fa dues temporades.

Un cop finalitzada la celebració a Montilivi, el número de seguidors va anar creixent per moments fins a superar els 3.000 i al repertori de crits esportius també s'hi van afegir alguns demanant «Independència». La festa es va allargar fins a la matinada, i a més de les mesures de seguretat que s'havien previst també va destacar el comportament cívic de tothom que va anar a la plaça Catalunya. Avui, i després de recuperar forces i la veu, l'afició té la oportunitat de celebrar l'ascens a la rua de l'equip.