87 anys d'història donen per a molts noms propis. El Girona ha tingut els seus particulars herois, protagonistes que difícilment seran oblidats. Pablo Machín n´és un. Passarà a la posteritat com l'entrenador de l'ascens a Primera. Per sempre. No ha estat l'únic entrenador que haurà deixat empremta a Montilivi. Fa nou anys, el 2008, li tocava assaborir un èxit similar a Raül Agné. Ell era l'encarregat de treure l'equip del pou, de portar-lo fins a la Segona A, una categoria enterrada des de feia dècades. Temporades després d'aquella fita, el de Mequinensa explica a Diari de Girona com ha viscut des de la distància el salt a l'elit, si se'n sent o no partícip i quin futur preveu al que, uns anys enrere, va ser el seu club.

A Agné l'ha deixat ben «content» veure que el Girona ha pujat a Primera, encara que tampoc l'ha sorprès. Admet que ja ho esperava, que aquest any al club «li tocava sí o sí». Ja no només perquè el futbol en pogués deure una a l´entitat de Montilivi i tot allò que s'ha repetit mil i una vegades, sinó perquè segons el seu parer, fa temps que ja es reuneixen uns quants ingredients que tard o d'hora han servit perquè l'equip hagi aconseguit una fita així. «No vull jugar al cavall guanyador, però estava convençut que aquest any pujarien i que si no era una setmana, seria a la següent», diu. Veu com una de les claus que els rivals directes aquesta temporada «han collat menys» que d'altres cops i això ha jugat a favor dels gironins. «Han fet menys punts que d'altres cursos, i aquest cop sí que els ha servit. És històric. I també just, ho han merescut». I sí, també és del parer que al Girona el futbol, o el que fos, li'n devia una. «És un mèrit extraordinari i brutal no només pujar a Primera, sinó estar tres temporades seguides a dalt lluitant per l'ascens. És molt complicat i crec que cap equip ha estat capaç de fer-ho mai».

No entra en detalls al valorar el 0-0 amb el Saragossa («per diverses circumstàncies, a tots dos els anava bé amb un punt i el més normal és el que va passar»), com tampoc vol acaparar gens de protagonisme en aquest èxit del que un dia va ser el seu equip. «No me'n sento part. Nosaltres vam picar pedra en el seu dia, però no vam pujar mai a Primera. El que ha fet aquesta gent és el súmmum, és impensable. El mèrit només és seu. El premi és per a ells», reflexiona, no sense remarcar que «sempre he pensat que el més important per pujar és estar en la categoria que toca».

Veure el Girona, un equip que va entrenar en dues etapes (07-09 i 10-12), aconseguint una fita com aquesta li ha fet recordar el seu gran èxit al capdavant del primer equip blanc-i-vermell, quan el mes de juny del 2008 aportava el seu gra de sorra pujant-lo a Segona A. «Tot allò va arribar en un moment en què ningú hi creia. Les circumstàncies eren més pròpies de Tercera i fins i tot de Regional que no pas el que vam viure. Ara tot és diferent». Perquè per a Agné, aquell Girona i l'actual no tenen res a veure. «Va ser un ascens molt important. Aquest, la cirereta a la bona feina que s'està fent des de fa uns anys». Està convençut que la transformació que ha viscut el club ha estat essencial. «La gent es pensa que les coses passen perquè sí, i no és així. Les fites s'aconsegueixen gràcies a la suma de molts detalls. El primer, el club. És el que marca la línia. S'ha de ser coherent i estable i això és el que passa des que hi ha la nova propietat. A això se li ha de sumar l'entorn. La gironina és una afició que ajuda més que no pas molesta. I el tercer factor són els mitjans. Fan la feina molt més fàcil, deixant als professionals treballar i entrenar». Ho il·lustra amb un exemple. «El famós video de fa una setmana, si passa en una altra ciutat o un club diferent, es complica de valent. L'endemà haurien tingut a un munt d'aficionats esperant-los. Aquí no. Tothom va entendre que el més important era pujar. Això ja és molt».

Mesos enrere confessava Raül Agné que tenia coll avall que no es moriria sense veure el Girona a Primera i així ha sigut. Quan se li recorda, assegura en to de broma que «he guanyat una altra aposta», afegint que «ho tenia molt clar. Amb el pas del temps el club ha agafat la seriositat necessària, ha estat conseqüent amb els seus actes». A més, està convençut que Girona és «el lloc ideal» perquè un club pugui ser de Primera. No només pujar, sinó quedar-s'hi. «L'any vinent viurà l'estrena a la divisió més important de tot el món i salvar la categoria ja serà molt. Però crec que és un bon moment per ser-hi. El seu èxit va lligat al de la ciutat. Fa gairebé 25 anys que estic per aquí i el Girona que vaig conèixer llavors no té res a veure amb el que hi ha ara. No soc de posar sostres. Els desitjo el millor».

Finalment, a títol individual, diu estar «tranquil» un cop ha quedat enrere la seva breu etapa al Saragossa. «És un bon moment per ser a casa, amb els meus. No tinc gaires ganes de marxar, tot i no se sap mai si el dia de demà em vindran a buscar. El que sí que demano, si em toca sortir, és anar a parar a un lloc més tranquil». Després d'haver-se assegut a banquetes calentes com les del Cadis, Recreativo, Tenerife i Saragossa, Agné confessa que «tot i que és una bona experiència, m'ha tocat viure situacions de tota mena, algunes de molt complicades. He viscut canvis de propietat, he lluitat per no baixar, amb aficions molt exigents... Però és part de la meva feina. Això no és a la carta».