«Em sabria greu marxar ara que tinc tan a prop poder debutar a Primera»

Com se sent 48 hores després de fer realitat el somni de pujar a Primera amb el Girona?

La veritat és que encara es fa difícil assimilar-ho. Com diuen, hem fet realitat un somni que fa temps que tots volíem i perseguíem. I ja no només això, sinó la celebració posterior, amb tantíssima gent a l'Ajuntament i també a la Copa. Em vaig emocionar per tots els aficionats que hi havia i que han gaudit amb aquest gran objectiu que hem complert. Ara i sobretot l'any vinent toca gaudir de tot plegat.

Vostès, els jugadors, s'esperaven una rebuda tan massiva com la que es va viure el dilluns a la ciutat?

Ja em pensava que hi hauria gent, com és lògic, però el que vam viure va ser una autèntica bogeria. Per la gent que ens esperava a l'estadi, la que ens va seguir durant el recorregut amb l'autobús i la que ens va rebre a l'ajuntament. La plaça estava plena i ni s'hi cabia! I per rematar-ho, el festival que es va viure a La Copa. Em trec el barret amb els nostres aficionats. Ells han gaudit aquesta temporada, però nosaltres també ho hem fet gràcies a ells.

Fa anys que es diu que el futbol li'n devia una, al Girona. Amb aquest ascens el vestidor s'ha tret una espina?

He passat sis anys aquí i ja quan vaig arribar es deia que l'objectiu era pujar a Primera. Llavors no es va aconseguir i per una cosa o una altra sempre he acabat patint cada temporada. Alguns cops per lesions, d'altres per no haver pujat. Per fi ho hem aconseguit. És una alegria molt merescuda per al club, per a l'afició i per a tots els que hem intentat complir aquest somni des que jo estic aquí.

És el més bonic que ha viscut al llarg de la seva carrera com a futbolista?

Sí. Això m'ho enduré per a tota la meva vida. És un record que mai podré oblidar. He complert el somni de pujar a Primera Divisió. Inimaginable. Sis anys aquí, a la que considero que és la meva segona casa i on em sento molt a gust. Poder gaudir i que la gent també ho pugui fer gràcies a nosaltres és quelcom impossible d'oblidar.

Fa unes quantes setmanes, assegurava que si l'equip ascendia però vostè no jugava ni un sol minut, no se'n sentiria partícip. Finalment, el diumenge va poder-se estrenar aquesta temporada just el dia del salt a Primera. Segueix pensant el mateix?

Potser semblarà una tonteria perquè vaig jugar només tres o quatre minuts. Però sí, una mica partícip me'n sento. Jo sempre he dit que si no jugo, no em sento important ni part implicada en un ascens de categoria. La gent em diu que sí, tot i que jo soc com soc; necessito estar allà i gaudir-ho amb ells. M'he passat tota la temporada patint des de la graderia i al final he aconseguit el premi de tenir uns minuts el dia que se sumava el punt més important de la història del club i que servia per pujar a Primera.

Es va emocionar al balcó de l'ajuntament, també el diumenge al damunt de la gespa. No va ser l'únic. Els va venir a la memòria el pal tan gran que va suposar l'empat de fa dos anys contra el Lugo?

Crec que ho va dir en Juncà (ara a l'Eibar) fa pocs dies, assegurant que mai oblidaria aquell dia i que el recordarà tota la seva vida. És veritat. El pal va ser molt gran, bastant dur. Hem d'intentar oblidar-lo, o com a mínim deixar-lo en un segon pla perquè ara sí que hem aconseguit allò que se'ns va escapar dos anys enrere. I el fet d'emocionar-me... Només sortir a escalfar ja vaig sentir els càntics de la gent. A l'hora de saltar al camp em vaig emocionar amb Jota i Galiano, dues persones molt importants per a mi. Vaig entrar plorant al partit. És un cúmul de coses: poder tornar a jugar i també pujar a Primera. I a l'ajuntament, després de sis anys vaig sentir que la gent encara m'estima. Si això passa quan hi ha la possibilitat de marxar, la veritat és que és trist.

Com es planteja el futur tenint en compte que l'equip ha pujat, ve d'un any en blanc i no té contracte de cara al curs vinent?

Bastant complicat. En una situació així s'ha de ser clar i sincer; he viscut un any en blanc, sense pràcticament jugar per culpa d'una lesió. El meu futur està en mans del meu representant. És normal que el club encara no m'hagi dit res, sobretot ara que s'ha pujat a Primera i tot just estem acabant de celebrar-ho. El que em toca és esperar, a veure què és el que passa. Si finalment he de marxar, no tindré més remei que haver-me de buscar les castanyes.

Li faria mal haver de marxar després de tant de temps en un equip on s'ha sentit estimat per l'afició i ha arribat a ser-ne un dels capitans?

Sincerament, sí. No perquè jo demani ni vulgui res ara, sinó perquè tinc a tocar el meu somni de jugar a Primera. Hi havia anat alguna vegada convocat quan era més jove, però mai he arribat a debutar. M'agradaria ser-hi amb el Girona. Però això és futbol i són coses que s'han de passar en aquesta vida. No hi puc fer res, en aquest aspecte. He passat un any molt complicat, amb una dura recuperació que s'ha allargat més del previst. Jo he fet el meu treball i tinc la consciència ben tranquil·la.

Si finalment li toca fer les maletes, què s'emportaria de tots aquests anys al Girona?

Hi he passat sis anys i tots ells han tingut la seva part important. En el primer, amb en Raül (Agné), ens va costar salvar-nos i a part em vaig lesionar al genoll. El segon, amb Rubi, va ser impossible d'oblidar; era el primer cop que el club arribava tan i tan lluny. El següent va ser molt cru, salvant-nos in extremis contra el Deportivo i plorant d'alegria. La resta, tothom la coneix: Lugo, Saragossa, Osasuna... M'emporto coses de cada temporada. I sobretot, l'estima de la gent. Qui sap, potser si no segueixo, em quedo aquí a viure.

Quan va aterrar a Girona s'imaginava que hi viuria tantes coses?

No! Vaig arribar signant per a dues o tres temporades i al final n'he passat sis. No és normal, això; vol dir que alguna cosa bona hauré fet. Em sento molt apreciat aquí. L'estima que em mostra la gent és d'agrair i també de valorar.