En el futbol, com passa amb la vida, s'ha de tenir paciència. És qüestió de picar pedra i perseverar. També hi influeix la sort, val a dir-ho, però pencar i no defallir sol donar els seus fruits. Sigui aviat o tard. A Pedro Alcalá, el premi de jugar a Primera li ha arribat ara, als seus 28 anys, i amb un munt d'equips al seu currículum. Li ha tocat voltar, anar amunt i avall i patir alguns descensos. Però finalment, dissabte veia la llum, jugant 90 minuts contra tot un Atlètic de Madrid. Si Alcalá ha arribat fins on és ara, és perquè un dia va decidir iniciar aquest camí. I les primeres passes en el món professional les va fer una dècada enrere, al Màlaga. Precisament, el club que visitarà demà Montilivi, el que converteix la cita en un duel ben «especial» per al de Mazarrón.
Era ben jove i l'espigat Alcalá ja començava a despuntar. Encara era juvenil i jugava en un equip de Múrcia quan la primera gran porta se li va obrir. «Tenia només 16 anys. Estava al Ranero, un club de la Divisió d'Honor juvenil. Ho feia prou bé i em va convocar la selecció sub-17. Al Màlaga no li va passar per alt i em va fitxar», rememora. No era la idea principal, però ben aviat va escalar. «Als pocs mesos em van pujar al primer equip, que llavors estava a Segona A», explica. Va ser llavors, l'abril del 2007, quan va jugar un dels partits més importants de la meva carrera. Juan Ramón López Muñiz, ara tècnic del Llevant, li va donar l'alternativa: «Vaig debutar com a professional. Ho recordo perfectament. Va ser a Salamanca i feia parella amb Kiko Olivas, que ell també s'estrenava». Amb els grans, només va tenir aquella oportunitat. Un 0-0 que mai oblidarà. A partir de llavors, va iniciar un periple que l'ha acabat portant a Montilivi. «Vaig signar per tres anys. Feia la pretemporada, però cada estiu passava el mateix. Em deien que era molt jove i que necessitava minuts. Em va tocar anar cedit uns quants cops. Ho entenc perfectament. Al Màlaga sempre li estaré agraït i estic content d'haver-hi estat». Tot i que apuntava maneres, passar per davant de segons qui era gairebé impossible. «Em tocava competir amb gent com Schürrer, Jesule, Armando, Hélder Rosario, Welington... Era massa jove i, almenys, vaig tenir l'oportunitat d'estar un temps amb ell. M'ho vaig prendre com una etapa d'aprenentatge i això li va bé a qualsevol futbolista».
Després de l'estrena, un seguit d'aventures: Alcorcón, Marbella, Real Unión, Getafe B, Almeria B, Múrcia, Llagostera i finalment Girona. Ha hagut de recórrer tot aquest camí per, als seus 28 anys, debutar a Primera. Va ser dissabte, davant més d'11.000 espectadors a Montilivi. «Va ser molt emocionant. Feia molt de temps que buscava aquest objectiu i per fi l'he aconseguit. Estic molt content i molt il·lusionat. Alhora era sorprenent, perquè fa pocs dies que veia els futbolistes de l'Atlètic per televisió i em vaig trobar compartint el túnel de vestidor i el camp amb ells. En el fons, són gent com nosaltres i va quedar demostrat al damunt de la gespa», reflexiona.
Es va estrenar en una posició nova per a ell, en la que sembla que li tocarà consolidar-se aquest curs. «M'hi estic adaptant perquè no estic massa acostumat. Han decidit que jugui allà, doncs jo ho intento fer el millor possible. Jugaré on em toqui. Si he de fer de carriler, ho faré. Tot pel bé de l'equip». I del duel d'aquest dissabte, a part d'admetre que serà una cita «ben especial», demana no fiar-se ni un pèl d'un Màlaga que no només ve de fer una mala pretemporada, sinó que va arrencar la Lliga amb una derrota a casa. «Ningú s'esperava que el Girona jugués tan bé com ho va fer contra l'Atlètic. Així que amb el Màlaga, tres quarts del mateix. És igual com arribi. És un equip de Primera i en aquesta categoria qualsevol rival et pot complicar», remata.
