Yassine Bounou ho va fer dijous. Es va reincorporar al grup, després del seu particular periple per l'Àfrica. Un partit a Rabat i un altre a Bamako, Mali. Això sí, sense jugar ni un sol minut. Cansament acumulat dels entrenaments amb la selecció i també dels viatges. Però amb temps suficient, almenys tres dies, per preparar la cita contra l'Athletic. Va trigar una mica més Christian Stuani. Venia de més lluny. No està gens acostumat el Girona a les aturades de la competició pels compromisos internacionals, i menys a haver d'estar pendent de la quilometrada que han de fer alguns dels seus futbolistes. Sobretot si es tracta del referent en atac i el pitxitxi de la plantilla. Ho és Stuani, titular en els dos primers partits de Lliga i màxim anotador de l'equip i també de la competició amb un parell de dianes. L'uruguaià, des que es va acomiadar dels seus companys un cop derrotat el Màlaga, que no tornava a la disciplina blanc-i-vermella fins ahir. Va ser el seu primer entrenament de la setmana. L'únic que ha fet fins la data (avui arribarà el torn del segon), quan el duel a Bilbao és a tocar. A tot això, se li han de sumar els 10.500 quilòmetres d'anada i els mateixos de tornada, que hi ha entre Girona i Montevideo; a part dels 2.700 que cal cobrir per anar i tornar de la capital de l'Uruguai fins a Asunción, al Paraguai. Una veritable odissea és la que ha tocat viure a un Stuani, que ahir s'exercitava sense problemes. Com pot afectar un viatge així un futbolista? Està en plena forma per jugar els minuts que calgui a San Mamés?

A simple vista, i per als que no hi entenen massa, ningú diria que l'atacant ha volat a l'altra meitat del món i ha tornat en menys de dues setmanes. Ahir, va saltar a la gespa del camp annex de Montilivi al costat dels seus companys, va entrenar-se amb total normalitat i no se li va veure cap símptoma que servís per encendre les alarmes. Sí que va xerrar durant una estona, a peu de camp, amb Pablo Machín, Jordi Guerrero i Emilio Gutiérrez. Però de cursa contínua en va fer, i també va participar als rondos i exercicis. Una altra cosa és el que va per dins. El cansament acumulat. N'hi ha, això és evident, però a punt de fer 31 anys i amb un grapat de convocatòries internacionals a les seves esquenes el cos s'acostuma.

De com ha vist Stuani i de com s'adapta el club a aquesta mena de viatges, en parla Jordi Balcells, preparador físic del Girona. «Aquesta no és la millor manera perquè un jugador prepari un partit de Lliga, però fa cinc anys que fa viatges així i té les sensacions apreses. No és el mateix quan es fa per primer cop. Ell ha tingut bones sensacions, demà (avui per al lector) s'entrenarà de nou i estarà a punt per jugar si el míster ho creu convenient». Aquest és el primer diagnòstic. No és fet a l'atzar, sinó amb coneixement de causa. «Hem estat en contacte sovint per saber quins entrenaments ha fet, quanta estona ha jugat i si ha rebut algun cop. No és un contacte directe amb la selecció, però tenim informació de primera mà gràcies al jugador. En el seu cas, ha jugat un parell d'estones i ha tornat sense cops ni molèsties». Bones notícies. Però encara n'hi ha més. «Si hagués participat molt més, jugant tots els partits, o tingués alguna molèstia, potser ens hauríem de preocupar. Però no té fatiga acumulada per partits. Només ha entrenat i ha viatjat. Si el convoquen, és que podrà jugar a Bilbao». Creu Balcells que «el jet lag sí que el pot afectar, més quan torna que no pas quan va cap allà», però que un entrenament «suau i de baixada» pot haver «anat molt bé» a Stuani per recuperar forces. «Amb la informació que tenim, el nutricionista decideix si s'ha de retocar una mica la dieta, i els metges, si ha de prendre alguna cosa per descansar. Tot és qüestió d'estar el més informats possible».

Una situació ben nova a Montilivi però que pot anar in crescendo aquesta temporada amb el munt de jugadors de nacionalitats diferents que hi ha en plantilla. «Abans teníem un grup molt homogeni. Tothom participava gairebé sempre. Ara és diferent. Però això no vol dir que sigui un entrebanc. Simplement, s'ha d'individualitzar molt més el treball, estar en contacte directe per tenir tota la informació possible. Tampoc tenim deu, dotze o quinze internacionals com d'altres equips. En tenim un parell, però tant de bo en siguin més. Voldrà dir que són reconeguts pels seus països i que ho estan fent molt bé aquí».