Mafalda, la genial creació de l'humorista Quino, tenia una tortuga com a mascota. Lenta com ella sola, li esqueia a la perfecció el nom de Burocracia. Perquè això de fer tràmits administratius va amb el fre de mà posat aquí i allà. A tot arreu. A Medellín, Colòmbia, passa tres quarts del mateix. I si se li uneix la inaptitud d'un funcionari que aquell dia no havia esmorzat com cal, ja ni en parlem. Aquesta conjunció d'astres es va donar la tardor del 1996, quan la família Moreno va voler-hi registrar un nounat. No va acabar d'afinar l'encarregat d'escriure el nom i va confondre una lletra per una altra. Coses que passen. Aquesta i d'altres anècdotes són les que ha viscut Marlos Moreno al llarg dels seus 21 anys de vida. Temps que li ha donat per a molt. De ben menut va començar a remenar la pilota quan ningú més a casa seva ho feia; ha guanyat una Copa Libertadores, ha estat internacional i ha pogut complir un dels seus somnis, que no és cap altre que fer el salt a Europa. Ara en pensa complir un parell més: triomfar al Girona i jugar contra Cristiano Ronaldo, el seu ídol i referent.

Però tornem al principi. Abans de tot; de l'escola Leonel Álvarez, del salt a l'Atlético Nacional amb 14 anys, de la Libertadores i la selecció. La seva vida ja va començar amb una anècdota curiosa. «La meva mare va tenir un problema a l'hora de registrar el meu nom», explica. «Em volien posar Marlon, però el notari es va equivocar i va escriure Marlos. Ara ja m'hi he acostumat, però abans no m'agradava gens». Fins a tal punt ha tingut transcendència aquest error que durant 21 anys ha fet vida normal tot alternant els dos noms. «La gent que no em coneix em diu d'una manera i els amics i familiars, d'una altra. Soc Marlon a casa i Marlos a fora».

Amb això ha hagut de conviure, com també amb la pressió de ser considerat una estrella emergent. De menut ja despuntava i la gent, ben aviat, va començar a fer bullir l'olla. A d'altres els haurien pujat els fums al cap. No pas a ell, decidit sempre a ser realista, una manera de veure les coses que sempre l'ha acompanyat. La seva recepta per aïllar-se de les veus, bones i dolentes, sempre ha estat la mateixa. «M'agrada veure futbol, però no pas saber què es diu de mi. Hi ha comentaris de tota mena, però com menys informació m'arribi, millor. Soc conscient que quan era a Colòmbia i quan vaig arribar a la selecció es parlava molt de mi, però el més sensat que vaig fer i que segueixo fent és tocar de peus a terra». Potser, gràcies a això, la seva carrera ha anat sempre cap amunt, en línia ascendent. Just des del primer moment, quan va voler ser futbolista, una decisió que va prendre «quan era molt petit» i sense tenir cap referent a prop. «Sempre m'ha agradat aquest esport. I això que a la meva família ningú hi juga! És un sentiment que tinc des de sempre. Tenia un somni, que era deixar Sud-amèrica per triomfar a Europa. A part, somiava també amb la selecció. Soc un privilegiat perquè ho estic complint». Tot i això és el primer a admetre que li queden uns quants somnis per complir. «Encara he de donar molta guerra», diu.

Té només 21 anys, però això no impedeix a Marlos Moreno haver passat de zero a cent a una velocitat meteòrica. «Tot m'ha passat molt ràpid», confessa quan se li pregunta al respecte. I repeteix sentir-se «molt feliç» per haver pogut créixer fins al punt d'abandonar la seva terra natal per jugar-se les garrofes a una de les lligues més potents del planeta. «Ara no estic jugant, però aprenc moltíssim en cada entrenament i estic convençut que en qualsevol moment explotaré. He d'estar tranquil, no perdre el cap i ser conscient que tot m'anirà bé».

Amb una carrera encara efímera i en construcció, Marlos pot presumir, tot i que no ho fa, de ser campió de la Copa Libertadores. «És com la Lliga de Campions d'aquí», resumeix, per si algú no es posa en context. No havia arribat encara a la vintena quan el seu equip, l'Atlético Nacional, s'adjudicava el torneig més important de Sud-Amèrica a nivell de clubs. «Va ser un somni fet realitat. Vam lluitar moltíssim i jo tenia només 19 anys. Mai ho oblidaré, és un record que sempre tindré present», afegeix. No n'hi ha per a menys. Tocava la glòria amb el club de la seva vida, en el qual va entrar quan tenia 14 anys. No es fan gens estranyes les seves llàgrimes, quan un periodista local l'intenta entrevistar just després del xiulet final, en un vídeo que corre per la xarxa. Aquell va ser l'èxit previ a fer el salt del continent. Abans, però, tocava dir la seva amb la selecció.

Marlos Moreno, internacional en categories inferiors, va participar en la Copa Amèrica del 2016. La del centenari, que van acollir els Estats Units. Colòmbia, eliminada a semifinals per Xile, va tancar la seva participació amb un tercer lloc derrotant l'equip amfitrió en l'anomenada final de consolació. En aquell torneig va tenir temps d'arreplegar minuts i fins i tot de fer un gol, contra Costa Rica. En aquell moment, el seu present estava allà, amb la selecció; però el seu futur més immediat ja creuava l'oceà. «Tenia Colòmbia al cap i volia fer-ho el millor possible. Així ho vaig intentar, tot i que llavors ja estava tot planejat el meu contracte amb el City. El problema és que no hi vaig poder anar de bones a primeres perquè em van cedir al Deportivo», rememora. Uns quants partits a Primera amb els gallecs i ara, present a Girona. En stand by, tot esperant demostrar que Quique Cárcel i Pablo Machín no s'han equivocat apostant per ell. «No penso en el City, sinó en el present. Algun dia les coses canviaran i podré jugar. Vull ajudar, que l'equip estigui bé i pensar en mi, a fer-ho el millor possible».

És un dels seus objectius a curt termini. L'altre, poder-se enfrontar a Cristiano Ronaldo. És el seu ídol actual. No pas el primer, perquè de menut «m'encantava Ronaldo, el brasiler». Ara és el portuguès el seu mirall. «És increïble, un futbolista top. És el millor del món. Per la seva manera de jugar, però també per la seva personalitat i la manera que té de veure les coses. D'ell sí que veig vídeos i llegeixo tantes notícies com puc. Pensa primer en ell, després en ell i més tard, en ell. Això pot semblar una mica arrogant, però gràcies a la seva personalitat és on és a dia d'avui. Les crítiques crec que són injustes», s'explica. Ara, només espera poder anar convocat el dia del Reial Madrid i, per fi, compartir camp amb el vigent Pilota d'Or. «L'any passat quan estava al Deportivo, ell va estar a la llotja tots dos partits i em vaig haver de canviar la samarreta amb James. Espero que a la tercera vagi la vençuda».

Qui sap si el dia 29, Cristiano Ronaldo marxarà cap a casa amb una samarreta del Girona a l'equipatge. A l'esquena hi posarà Marlos. Però hi podria posar Marlon. Coses que passen.