Semblava impossible unes dècades enrere, però no fa pas gaire que Girona i Las Palmas tenien molt més en comú del que mai s'haurien arribat a imaginar. El futbol, culturalment, s'entén de maneres ben diferents a totes dues entitats, com tampoc ho paeixen igual una afició i altra. També hi havia diferències de pressupost, d'història, de pedrera i sobretot d'instal·lacions. Però això no va impedir que durant un temps, tots dos equips compartissin l'honor de ser els més veterans de la Segona Divisió A; és a dir, els que més temporades seguides continuaven a la categoria de plata, sense escapar-ne ni per dalt, ni tampoc per baix. Això, entre altres coses, va provocar que els Girona-Las Palmas i viceversa, es comencessin a convertit en tot un clàssic. Un duel d'anada i tornada que curs rere curs es repetia. Després d'un petit parèntesi, el temps que la Primera Divisió els va separar, tots dos tornen a creuar els seus camins. Viuran, aquest dissabte, el seu enfrontament número 15. En els 14 restants, una cosa ha quedat clara: els canaris són, per mèrits propis, una de les bèsties negres dels gironins.
Per començar, hi ha una dada aclaparadora, que no té discussió. Han estat 14 duels fins ara i de tots aquests, només 3 han acabat amb victòria del Girona. Això sí, totes tenen la seva particular història. La primera, un 0-1 al tram final de la temporada 2009/10, l'encarrilava un solitari gol de Roberto Peragón. Després del xiulet final, els jugadors i cos tècnics celebraven la permanència al damunt de la gespa del Gran Canària. Un error, perquè la salvació de veritat, la bona, es va haver d'ajornar dues setmanes més tard, en l'agònic i alhora famós penal de Kiko Ratón. Dos cursos més tard (11/12), un dels més caòtics que es recorden a Montilivi, el Girona guanyava per segon cop el Las Palmas i ho feia en un matx que no va deixar ningú indiferent. Després d'un inici erràtic, el conjunt llavors entrenat per Raül Agné s'apuntava la primera victòria de la temporada per 4-2. Els visitants van acabar amb dos futbolistes menys per les expulsions de Vicente Gómez i Herner; mentre que els gols van portar la firma de Coro (un doblet), Moha i Dani Nieto.
La tercera i última alegria data del mes de setembre del 2012. Per tant, fa quasi cinc anys i mig que el Girona no guanya el Las Palmas. Això sí, quina victòria. Es va jugar a ple sol i al migdia, i el resultat va ser d'escàndol: 5-0. Van marcar Felipe, Jofre, Tébar, Ion Vélez i David Garcia en pròpia porteria. Aquell dia, a més, Pere Pons debutava en Lliga amb el primer equip i Joseba Garmendia queia lesionat de gravetat.
Les decepcions
Perquè no tot han estat flors i violes, també s'han patit decepcions. I no poques. A Montilivi i al Gran Canària. Dels 14 duels entre un i altre equip, la meitat ha acabat amb victòria per als canaris. Per fer-ho encara més dolorós, les últimes cinc han arribat de forma consecutiva. És a dir: el Girona ha perdut els darrers cinc partits que ha disputat amb el Las Palmas. L'ensopegada més crua va tenir lloc el 2013, amb Rubi al timó de la nau. Aquell dia, amb Becerra al camp, debutant a la lliga acompanyat de Txiki i un jove Juncà, el naufragi va ser evident: 5-2 i gràcies. També va coure, i molt, el 3-2 de la temporada 11/12. Més que per la desfeta, per com va anar la cosa. El Girona es va avançar amb un gol de Tortolero; els locals van remuntar, però una diana de Goiria al 87 semblava que significaria l'empat definitiu. Fins i tot Dani Nieto va tenir un pal al descompte. Però Quiroga, en l'última acció, va signar el 3-2. Un dard mortal per a un equip ferit que, tot i això, s'acabaria salvant. El curs 2014/15, el Las Palmas va guanyar a Girona (1-2) i a Gran Canària (2-0), el darrer precedent. Aquell any els canaris van pujar a Primera tombant el Saragosa, botxí gironí al play-off.
