Per la porta del darrere, sense rebombori. Cap comunicat de premsa al respecte. Així ha marxat Fran Sandaza, un dels futbolistes més estimats dels últims anys a Montilivi. Ahir rescindia el contracte que l'unia amb el Girona fins al 30 de juny del 2019. Un vincle que ell fa temps que era conscient que no podria complir. L'ascens a Primera, una de les fites més importants de la seva carrera, ha estat també la seva sentència. A la màxima categoria no se li va donar l'oportunitat que ell creia merèixer. Amb la porta tancada, va buscar una fortuna que mai va trobar a Qatar. I ara, amb el gener exhaurint-se i sense cap mena d'opció de quedar-se, ha tornat a buscar-se la vida. Com fa sempre. La maleta torna a estar feta per creuar un munt de quilòmetres i provar sort a l'altre costat del món. L'espera el Quingdao Huanghai xinès. El seu proper repte. Amb 33 anys, però amb ganes de seguir endavant. Se'n va trist i resignat, amb 73 partits oficials en clau blanc-i-vermella a les cames i 25 gols. Ja feia dies que se sabia que marxaria però ell mateix, veient que des de Montilivi no hi havia cap gest, va fer oficial el seu adeu amb un emotiu missatge a les xarxes socials. Punt i final a la segona etapa del manxec. Segurament, l'última.

A mitja tarda, publicació al seu compte oficial d'Instagram. Ràpidament, l'escrit va córrer com la pólvora. Una fotografia d'ell, amb el dorsal 21 a l'esquena, saludant l'afició del Girona al Nou Estadi de Tarragona acompanyava unes emotives paraules. Deia que es tancava «una etapa molt bonica» que «mai» oblidaré en la que ha aconseguit «fer realitat» uns quants «somnis», d'entre els quals destacava «l'ansiat ascens a Primera Divisió». Després, mil paraules d'agraïment. Cap a gairebé tothom, perquè la direcció esportiva o la cúpula no hi apareixien. Treballadors, companys i sobretot l'afició. «Sempre m'heu donat suport com ningú ho ha fet, m'heu fet sentir especial», per acabar dient que «us prometo que mai us oblidaré».

Se'l va pescar l'estiu del 2014 després d'un mal any a Lugo. Tenia 30 anys i molta més experiència a l'estranger (s'havia passat unes quantes temporades voltant per Escòcia amb uns números més que acceptables) que no pas a la Segona Divisió. Però a Montilivi va explotar. Va trobar en Felipe Sanchón un gran aliat en atac; també en Mata, a qui va acompanyar al tram final del seu primer curs a Girona. Un any en què va marcar 16 gols en 38 partits oficials. Només les desil·lusions contra el Lugo, primer, i el Saragossa, després, van posar-hi alguna ombra. Havia signat per només una temporada i a l'estiu, tot i el munt d'especulacions i que la directiva el volia renovar, va decidir canviar d'aires i acceptar una suculenta oferta del Japó. Al país del sol naixent la cosa no va rutllar i l'estiu del 2016 tornava al Girona. 35 partits, 9 gols i aquest cop sí, un ascens a la butxaca. Un premi, això sí, que mai arribaria a assaborir.

Tot i tenir contracte fins al 2019, mai se li va assegurar que tindria un lloc fix. Ni tan sols, que jugaria. Veient el panorama, Sandaza va preferir anar a Qatar. La cessió va durar ben poc. Poquíssim. Ni tan sols va jugar (va patir una lleu lesió però no se li va tramitar la fitxa). Al desembre rescindia i s'ha passat el gener esperant i decidint. Sabia que el Girona no li obriria la porta. Així ha estat. Ara provarà sort a la Xina. L'espera el Quingdao Huanghai de Jordi Vinyals i Joan Verdú.