Pablo Machín havia ascendit el Numància a Primera, com a segon entrenador, i l'havia mantingut dos anys a Segona, sense patiments, com a primer. Però res d'això ho va viure amb tanta intensitat com la permanència assolida a Girona el 2014 a contrarrellotge. «Va ser el primer cop que em vaig sentir important», admetia ahir. Una victòria per 3-1 contra el Deportivo, ja ascendit, a Montilivi, donava 51 punts als gironins i la continuïtat a Segona. L'inici d'una carrera d'èxits (tot i les decepcions contra el Lugo, el Saragossa i l'Osasuna), que va tenir recompensa el 4 de juny passat amb l'ascens directe a Primera. Amb el Deportivo, proper rival, divendres, a l'estadi, va començar tot, en l'última visita que havia fet a l'estadi.

«Sense un primer pas no pot arribar el pas final. Partit clau? Potser també ho va ser el de Ponferrada, o potser la primera victòria contra l'Alcorcón de Bordalás, després de dues derrotes quan vaig agafar l'equip. Igual la clau també va ser la derrota contra el Múrcia el dia del meu debut, perquè tot i perdre fallant un penal em va servir per fer veure als futbolistes que no els explicava cap bestiesa quan els deia que ens podíem salvar».

Machín té una especial estima per aquell primer curs a Girona. «Me'n recordo molt, gairebé més dels partits d'aquell any que els dels posteriors. I la culminació, esclar, va ser guanyant el Deportivo, 3-1, amb un golàs definitiu d'Eloi, per la bellesa de la seva execució i per la tranquil·litat que em va donar a la banqueta», rememora el preparador. «Va ser el primer cop que em vaig sentir important en això del futbol. La meva primera fita», afageix. Els crits de la grada demanant-li que es quedés una temporada més encara no els ha esborrat. I sí, es va quedar. Un, dos, tres anys més. Per arribar ja als quatre i continuar la seva obra a Montilivi. Passant d'una agònica salvació a Segona a lluitar a Primera... per Europa.