El Girona i Pablo Machín s'han fet un tip de col·leccionar elogis les darreres temporades. Una salvació miraculosa, dos quasi ascensos i, finalment, el salt històric a Primera Divisió, han situat el conjunt gironí i el tècnic sorià en el primer pla futbolístic estatal. A més a més, l'excel·lent temporada en l'any de l'estrena a la màxima categoria encara ha elevat més el ressò dels èxits de l'equip. Si bé com diu el tòpic «els sistemes els fan bons els jugadors», bona part de la culpa d'aquests grans resultats assolits els darrers temps ha estat de l'esquema tàctic que va imposar Machín des de la seva arribada el març del 2014. Un 5-3-2 instaurat per aturar la sagnia de gols que rebia l'equip i que va calar de seguida entre la plantilla blanc-i-vermella.

A partir d'aquí, i malgrat dues derrotes en les dues primeres jornades contra Reial Múrcia (0-1) i Sporting (3-1), el sistema es va convertir en talismà fins a salvar un equip pel qual ben pocs donaven cap duro. La implicació i el talent d'un gran Eloi Amagat, la seguretat dels tres centrals, les aturades de Becerra i els gols d'Ortuño van ser algunes de les claus perquè s'assolís la permanència. També, òbviament, un altre ingredient que amb els anys s'ha convertit en una de les armes, les més destacades del Girona o, fins i tot, la més cridanera han estat els carrilers. El sistema de Machín va començar a cimentar-se a través de les dues bandes amb jugadors molt profunds, amb prou disciplina tàctica com per no patir defensivament però sobretot amb una projecció ofensiva màxima. En aquest sentit, aquesta posició anava com anell al dit als dos primers carrilers de l'era Machín: David Juncà i Iván López.

El de Riumors seria clau en aquell tram final de curs i l'any següent (14-15) explotaria abans de fer el salt a Primera de la mà de l'Eibar. Iván López, de la seva banda, va tornar de seguida al Llevant, que l'havia cedit a Montilivi perquè es foguegés, i des de llavors suma tres temporades a Primera i una Segona A. A més a més, amb només 24 anys és un dels capitans del conjunt granota. Dissabte no podrà tornar a Montilivi per culpa de la ruptura del lligament creuat anterior que es va fer al mes d'octubre durant un entrenament i que farà que no torni a jugar fins el curs que ve. Tot i això, de ben segur que Machín i el recordarà -amb el permís de Juanlu Hens- com el seu primer carriler dretà.

Iván López va aterrar a Montilivi l'estiu del 2013 amb 20 anys encara no com un dels primers reforços del secretari tècnic Sergi Raset. De seguida, l'afició i el tècnic Ricardo Rodríguez li van veure el potencial però les contínues lesions musculars van frenar-li la continuïtat. No va ser fins a l'arribada de Machín que el valencià va començar a encadenar partits. No pas els 90 minuts perquè els problemes físics l'hi impedien i calia dosificar-lo però, tant de titular com de suplent, va acabar sent indiscutible per al tècnic sorià. Tant és així que dels 13 partits que va dirigir Machín aquell curs, Iván López només se'n va perdre un (el Miniestadi) per lesió. Potent, amb arrencada i, el que feia diferent de Juncà, amb qualitat per anar-se'n en l'un contra un, Iván López va ensenyar a Montilivi el que havia de ser un carriler dretà per al sistema de Machín. Rere el valencià n'arribarien uns quants més i Machín també se n'inventaria algun altre amb èxit. El successor d'Iván López el curs següent (14-15) va ser Miguel Ángel Cifuentes, un altre desconegut - venia del filial de l'Elx de Segona B- i que va sorprendre positivament amb un rendiment tan bo que li va permetre tornar un any després (16-17) i viure l'ascens que se li va escapar contra el Lugo i el Saragossa. A l'esquerra van continuar Juncà però una estranya lesió va fer que Machín, que no confiava ni en David Garcia ni en Juanlu Hens, es traiés de la màniga Sebas Coris i Aday. El jove de Tossa de Mar va convertir-se en el comodí als carrils actuant tant per la dreta com per l'esquerra mentre que el de Sentmenat va fer els seus primers passos com a carriler. Bigas no va tenir continuïtat.

L'ascens fallit contra Lugo i Saragossa i els adéus de Juncà, Cifuentes, Juanlu i David Garcia deixava el Girona l'estiu del 2015 un any més a Segona A i sense carrilers. Quique Cárcel es va moure de pressa i va lligar Clerc, cedit per l'Espanyol, per la banda esquerra. A la dreta, el club se'ls va gastar i se la va jugar amb Javi Álamo (Saragossa). Mentre Clerc va ser indiscutible, les lesions i la irregularitat del canari v0an fer que desaparegués dels onzes. Així, novament Aday i Coris i també Pol Llonch van cobrir la dreta i les poques absències de Clerc. A més a més, aquell gener del 2016 aterraria a Montilivi Pablo Maffeo, de només 19 anys, cedit pel Manchester City. El curs passat va tornar Cifuentes, que es va repartir el carril dret amb Aday i Maffeo, que repetiria cessió. A l'esquerra hi va haver més problemes i Coris i Aday se'l van repartir fins que va arribar Mojica. Ni Saúl García, cedit pel Deportivo i que al gener se'n va anar al Mallorca, ni encara menys Angeliño que, al cap de quinze dies va demanar anar-se'n perquè no jugava, van ser opcions vàlides al carril. Enguany, ja a Primera, Maffeo i Mojica els titulars habituals amb el permís del comodí Aday. Planas no ha gaudit de la confiança del tècnic i quan començava a entrar es va lesionar a Vila-real. Això va fer que Cárcel mirés de reforçar la posició al mercat d'hivern amb el brasiler Zeca, però ho va descartar per qüestions burocràtiques.