El més important és com s'acaba, no pas com es comença. En futbol, i més a la Primera Divisió, és clau. Imprescindible. Per més que l'arrencada faci trempera i se sumi un bon coixí de punts, si després es fa figa, tota la feina se'n pot anar en orris. De casos com aquests últims n'hi ha a cabassos. Conscient n'era el Girona, que ha rendit a tota màquina i a mil revolucions fins que la salvació no ha estat a la butxaca. Ara, Europa és més una il·lusió que no pas un objectiu real. Una il·lusió que és a l'abast, però tampoc es pot demanar massa més a un equip que, sobre el paper, ha rendit per sobre de les seves possibilitats. Tanmateix, l'esperança és l'últim que es perd i si bé ara la ratxa no és de les que il·lusionen (5 punts dels últims 21 possibles), sí que ho és saber que la setena plaça és, a hores d'ara, a només un punt. Una distància que es pot eixugar, sempre que es facin els deures. I d'això, el Girona, amb Pablo Machín, n'és un especialista quan el temps pressiona. Tret de l'any passat, quan era qüestió de temps que l'ascens a Primera caigués pel seu propi peu, l'equip sempre ha funcionat en el desenllaç de cada Lliga. Els objectius hauran arribat o no, però els resultats han estat allà. I ara mateix, si es vol que Europa sigui una realitat, el que calen són resultats.
Queden tres partits per disputar-se. Només tres. Dos d'ells a Montilivi i de manera consecutiva: Eibar i València. I l'últim, al camp d'un Las Palmas que ja no es juga res de res. Guanyar els 9 punts en joc seria l'ideal, encara que tampoc asseguraria la setena plaça; Getafe i Sevilla encara estan per sobre, per la qual cosa es depèn de tercers. Ara bé, com més punts s'esgarrapin, més opcions per somiar. Cada temporada és un món, encara que és cert que des que hi ha Machín, els gironins solen funcionar quan ho necessiten. L'excepció, la temporada passada. Dels tres darrers partits del curs 16/17, cap victòria i només un punt de nou possibles. Ara bé, aquell empat (0-0 amb el Saragossa) va ser suficient per segellar un ascens que ja feia setmanes que estava a tocar. La resta, derrotes amb Nàstic (3-1) i Còrdova (2-1), cap d'elles sense transcendència directa a la classificació.
Ara bé, quan s'havia de sumar sí o sí, el Girona de Machín ho ha fet. La temporada 15/16 n'és un exemple. De fregar el descens es va passar a lluitar pel play-off. S'acabaria aconseguint la promoció gràcies a uns últims tres partits pràcticament excel·lents. Un empat (0-0 a Valladolid) i dues victòries: 2-0 a l'Alcorcón i 0-1 a Ponferrada. Un 7 de 9 que va ser clau per acabar entre els sis primers classificats. Un any enrere (14/15), una ratxa idèntica que, tot i ser boníssima, va ser insuficient per lligar l'ascens directe, deixant l'equip tercer a la taula. També dues victòries: 1-0 al Llagostera i 0-1 amb el Mallorca. I un empat, el fatídic 1-1 amb el Lugo a l'estadi. També 7 de 9, com passaria la temporada abans (13/14), la primera de Pablo Machín al club i en què la permanència era un objectiu més que obligat tot i que semblava impossible unes jornades enrere. En els tres partits d'aquell curs es va repetir el 7 de 9. Suficient per salvar-se. Taules amb el Mallorca a casa (1-1), triomf històric al camp del Ponferradina (1-2) i un 3-1 a Montilivi contra un Deportivo que havia guanyat la Lliga la setmana anterior.
Per tant, a excepció de la temporada anterior, el Girona de Machín, quan la necessitat ha pressionat, mai ha perdut cap dels tres últims partits de Lliga. És més, ha guanyat més de la meitat dels punts (7 de 9). En cas de repetir-ho aquest any, res assegura que las setena plaça estarà garantida. Bàsicament perquè caldrà esperar a veure com van les coses a Getafe i Sevilla. I els andalusos, per acabar-ho d'arrodonir, tenen un partit més pendent.
