08 de maig de 2018
08.05.2018

Pedro Porro, la joia del Girona que somia a triomfar a Primera Divisió

Als seus 18 anys, l'extremeny ha confirmat les altes expectatives que el club va dipositar l'estiu passat en ell

09.05.2018 | 07:06
Pedro Porro, la joia del Girona que somia a triomfar a Primera Divisió

Només un objectiu, complir el teu somni. La frase, clara i concisa, la porta tatuada al bessó, a la vista de tothom. S'ho va escriure no fa pas gaire Pedro Porro i sembla li ha fet cas, i que hi va per bon camí. Amb encara 18 anys i tot un món per davant, l'extremeny té coll avall que vol ser futbolista professional. S'emmiralla en Isco Alarcón, del Reial Madrid, de qui li «encanta» el seu joc. I tard o d'hora, a part de consolidar-se a Primera, somia a poder «vestir la samarreta del meu país». Sembla que, amb tot això, li agradi fer volar coloms, però n'hi ha prou de xerrar-hi deu minuts per adonar-se'n que, a diferència de molts altres, Porro toca de peus a terra i sap el que es diu. Ni pentinats estranys, ni explicar tot el que fa per xarxes socials, ni coses per l'estil. A la qualitat, se li afegeix una humilitat exagerada. Tot, sumat amb un suport «incondicial» de la seva família. Un cóctel que a l'extremeny el pot ajudar a créixer com l'escuma. I això ho aplaudeix el Girona. Va apostar per ell fa un any, tot competint i vencent a propostes de clubs molt més potents. Reial Madrid, Atlètic, Vila-real o Bayern de Munic havien intentat seduir aquell extrem habil que despuntava al Rayo Vallecano. No se'n van sortir. El «projecte» que se li va oferir des de Montilivi va fer-lo decidir. «No m'ho vaig pensar ni un segon». Aquí ha liderat un juvenil A que ha meravellat a Divisió d'Honor, ha despuntat a Segona B amb el Peralada-Girona B i fins i tot va jugar amb el primer equip uns minuts a la Copa. Una targeta de presentació impecable.

«La temporada és per emmarcar. Quan vaig arribar aquí no em pensava que tot m'aniria tan bé. Però el dia a dia, el treball i l'aprofitar les oportunitats ha funcionat», reflexiona, just en les seves primeres declaracions des que és jugador del Girona. Poc s'imaginava que, al maig, seria un dels noms propis del futur en clau blanc-i-vermella. Ell, que va venir «pensant només en el juvenil», tot i tenir un ull posat en el primer equip, encara que veia lluny arribar-hi algun dia. I ho ha fet. Un entrenament i també uns minuts a la Copa del Rei. Suficient per quedar satisfet, encara que en vol més. Però tot arribarà. De moment, pas a pas, com ho ha fet sempre, sense voler córrer en excés. Sorprèn el seu cas. Sembla una rara avis pels temps que corren. Amb 17 anys, i després de despuntar al Rayo Vallecano i als campionats d'Espanya amb la selecció extremenya, li van ploure les ofertes. Madrid, Atlètic, Bayern... i Girona. Un altre hauria picat ben amunt i s'hauria deixat endur. No pas Pedro Porro. «Vaig venir aquí perquè aquest projecte no me l'oferien a cap altre lloc. Confiaven molt en mi i no m'ho vaig pensar. No me'n penedeixo i si les coses no haguessin anat bé, tampoc. Sí, algun club important va venir-me a buscar. I sí, em vaig quedar sorprès tot pensant que fort!, però no pots decidir-te només pel nom, sinó que s'han de pensar moltes coses. En el futur, en el teu dia a dia, en el menjar... La meva família em va ajudar molt en això; també el representant. Entre tots vam triar el Girona», explica.

Una decisió madura, com la seva actitud després de fer un any excel·lent, de debutar a Segona B i també a la Copa del Rei amb un Primera Divisió. «Em sento com sempre, no he canviat. Si vols ser professional i triomfar has de ser humil, tot tocant de peus a terra. La meva intenció és continuar a Girona, treballant com fins ara. M'estic entrenant amb el Peralada i jo encantat. Si em toca fer-ho amb el primer equip, també, ho faré sense cap problema». Dels grans, l'únic que pot explicar és que va «al·lucinar» amb el ritme d'entrenament. «És un altre nivell. Es nota molt el canvi, sobretot en el ritme de pilota. Vaig gaudir, sense fixar-me en si algú en concret feia això o feia allò. Tots allà són bons. Si han arribat a Primera, ho han de ser per força». No ha tingut pràcticament contacte amb Pablo Machín; molt més amb Chicho Pèlach, de qui en té bones paraules. «La relació és molt positiva. És molt bona persona, molt proper. Fins i tot l'altre dia, a Vila-real, em va dir que estava convençut que marcaria. I així va ser», diu.

Ara, el seu «proper repte» és debutar a la Primera Divisió. Una meta que el persegueix des de ben menut, quan feia «parar a la seva mare tot jugant a casa amb la pilota. «Vaig arribar a trencar coses i tot», rememora. Amb quatre anys ja el van apuntar a un equip, on jugava amb nanos més grans. Des de llavors que no ha parat. Amb el Gimnàstica Don Benito va arribar fins al primer equip; i això que encara era cadet. Després de meravellar als campionats d'Espanya el va venir a pescar el Rayo. «Vaig fer un torneig molt bo, marcant un hat-trick a Cantàbria i fent més gols. Em van trucar des de Vallecas i vaig voler-ho provar». Allà, l'experiència va ser positiva, encara que el primer any «ho vaig passar molt malament, perquè trobava a faltar els meus». Normal; tenia 16 anys i vivia a Madrid compartint pis amb alguns companys d'equip. Al Rayo, només va tastar el juvenil fins que el Girona va trucar a la seva porta. De moment, segueix el camí que té en ment. «El meu gran somni és dedicar-me a això del futbol. Fa més d'una dècada que ho intento i m'encantaria arribar el més lluny possible. Espero que es faci realitat». Ho aconsegueixi o no, un dels pilars que sempre tindrà oferint-li tot el seu suport és la família, que anomena cada dos per tres. «El seu suport és incondicional i sense ells no estaria aquí. Els trobo molt a faltar, encara que estem en contacte permanent i m'han vingut a veure algun cop». Potser, la propera que es deixin caure per Girona, Pedro Porro estarà celebrant gols a Montilivi. I a Primera.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook