Eloi Amagat sabia que ahir era el seu últim partit a Montilivi. Segurament per això cada moment, cada detall, cada cosa, tot, va ser especial. Des del moment de baixar de l'autobús i pujar les escales per entrar a l'estadi per la porta principal fins a l'hora de cordar-se les botes al vestidor. També, lògicament, l'instant en què Pablo Machín el va cridar a la banqueta perquè entrés al terreny de joc. Era el minut 80 i en tenia 10 per endavant per gaudir. Més que un premi, un homenatge. Un reconeixement per a un jugador que ho ha donat tot pel Girona sovint sacrificant-se personalment pel bé de l'entitat. Ahir, com tantes vegades havia fet quan l'equip el necessitava i ell estava masegat d'algun lloc, es va infiltrar. Aquest cop va tocar el turmell. No importava. Tampoc el resultat. Es va ficar la samarreta per dins, va escoltar les darreres indicacions de Machín i cap a dins després d'abraçar-se amb Borja García.

Va fregar el gol en la primera pilota que va tocar i al cap d'una estona -dissimuladament perquè el reglament no ho permet- Granell li va cedir el braçalet. L'àrbitre, si ho va veure, va fer els ulls grossos. La pilota la va tocar uns quants cops amb criteri, com sempre. Fins i tot va doblar un parell de cops Mojica per la banda. El rellotge, però, li anava en contra. El compte enrere s'estava acabant i amb el xiulet final es va acabar un conte de fades, una cursa d'obstacles que ha anat esquivant un rere l'altre i que ha tingut final feliç.

«El gran capità» deia un tifo gegant que es va desplegar a Preferent amb el seu retrat i el dorsal 10 mentre començava la festa d'homenatge a l'equip amb ell com a protagonista principal. Després de tenir un record per a tots els seus companys i tècnics -«els vostres noms quedaran inscrits en la millora temporada de la història del club»- i d'agrair el suport a família i amics va voler fer un reconeixment a l'afició. «Sempre m'he sentit molt estimat però aquest curs m'heu fet sentir especial i molt orgullós. Mai podré tornar-vos tot el que m'heu donat», deia Eloi, dirigint-se a una graderia que, la pluja anava buidant de mica en mica. Els seus companys ja l'havien mantejat i tot seguit van fer plegats la volta d'honor al camp per tancar la festa amb un passadís cap al túnel de vestidors. Tot mentre, companys i amics parlaven d'ell i es veien alguns dels seus millors moments en una pantalla instal·lada al gol sud. Plovia, quedava poca gent al camp però l'Eloi encara no en tenia prou. Volia assaborir al màxim el seu últim dia -«m'hauria agradat retirar-me aquí», va afegir- i encara es va quedar a cantar i ballar amb alguns afcionats i immortalitzar el record amb els seus amics de tota la vida.

Avui Eloi, com fa sempre, llegirà la premsa -amb el turmell un xic més botit- però amb la satisfacció d'haver gaudit d'un comiat rodó. Amb ell se'n va un tros d'escut.