Una excusa per reunir-se i celebrar plegats amb l´equip l´èxit d´una temporada històrica per al Girona. Això és el que va ser el partit d´ahir contra el València, en què els homes de Pablo Machín no van poder cloure el curs a Montilivi amb una alegria i van encadenar-hi la quarta derrota consecutiva. Una anècdota. El resultat no va coure gens a una afició que estava més per la festa que per a res més. Bé si, per acomiadar com es mereixia un jugador convertit en llegenda blanc-i-vermella com Eloi Amagat, que va gaudir dels seus últims minuts a l´estadi. Tot i els intents dels locals, sobretot en un cop de cap d´Olunga al pal, el gol de Vietto a la mitja hora de la segona part va donar els tres punts al València. Ahir, però, el resultat era igual. El xiulet final de l´àrbitre, que fa un any havia donat pas a la festa de l´acens, va precedir la festa de la permanència. Una fita igual d´històrica i meritòria. «Gràcies equip i gràcies afició». Ahir més que mai, les paraules de la megafonia tenien més sentit que mai.

Poca cosa va tocar Machín de l'onze en el comiat a l'estadi de la històrica primera temporada de l'equip a la màxima categoria. Bernardo, Ramalho i Lozano van sortir d'entrada, mentre que a la banqueta hi esperava el seu moment Eloi Amagat. La convocatòria, sense Muniesa, va deixar clar que el lloretenc ha acabat fora dels plans del tècnic. Els 22 protagonistes sabien que el partit era descafeïnat, ja que ni uns ni altres tenien cap objectiu atractiu a l'abast. Més connectat al partit va entrar-hi el Girona que, després de quatre partits consecutius sense guanyar davant la seva afició, tenia ganes de cloure el curs amb un regal als seus. El València, de la seva banda, arribava mandrós després d'un viatge a l'Aràbia Saudita entre setmana, i venia a complir l'expedient. Tanmateix, la qualitat dels Zaza, Soler, Guedes i companyia era sobre la gespa. Ben aviat Mojica va començar a incorporar-se amb perill pel carril esquerre cercant el cap d'Stuani i Lozano. Tot i això, ben poca cosa d'interessant futbolísticament parlant oferia el partit en els primers minuts. Els detalls de qualitat de Borja García i de la perla visitant Ferran Soler eren els únics entreteniments d'una afició que, amb tot, s'ho passava d'allò més bé a la graderia cantant i fent l'onada celebrant l'èxit de la permanència.

La primera acció de semiperill va ser una centrada en semierrada de Zaza que Vietto no va poder engaltar bé i Bernardo va resoldre. El trident ofensiu valencià oferia sensació de perill, però eren tan sols espurnes sense continuïtat. A l'altra àrea, el perill no va arribar fins passada la mitja hora de joc, quan Lozano va penjar una pilota a l'olla i després del misto d'Stuani, Borja García va veure com Domènech desviava a córner la seva rematada ajustada al pal esquerre. Va ser l´acció de perill més clara de tota la primera part. El Girona hi havia posat més ganes, mentre que els del Túria havien inquietat Bounou amb alguna foguerada.

La represa va començar amb el mateix guió: un Girona intens que intentava sense gaires idees acostar-se a l´àrea de Domènec i un València que es dedicava a contenir al mig del camp i a intentar pispar alguna pilota per sortir ràpid al contracop aprofitant la velocitat de Guedes i Ferran Torres. El portuguès era l´home que més sensació de perill portava del bàndol visitant. Així, en una pilota creuada de Soler cap a ell, la intervenció de Maffeo va impedir que controlés i es plantés sol davant Bounou. Amb ben poca història a la gespa, molta gent estava més pendent del moment en què Eloi Amagat sortís a escalfar per ovacionar-lo. El que va arribar primer, però, va ser un fort espant per part de tothom quan Mojica va caure estès a terra després d´un salt per una pilota aèria amb Montoya. De seguida però les assistències el van recuperar i el colombià va tornar al terreny de joc sense conseqüències.

El marcador semblava condemnat a no moure´s. Vietto, però, va decidir que no fos així i després d´un contracop de tres contra tres, el davanter argentí va decidir que s´ho feia ell tot sol i va treures´ de la butxaca una gardela que va entrar per l´escaire esquerre de la porteria, sense trobar resposta de Bounou. El València s´avançava de l´única manera que estava fent mal, amb llançaments llunyans.

La rèplica local va anar a càrrec de Juanpe en un cop de cap marca de la casa a la sortida d´un córner. El porter Domènec, però, va estar molt atent rebutjant la seva plàstica rematada i evitant l´empat. El partit entrava en una fase molt més moguda i en la qual el Girona va veure com Ferran Torres perdonava el segon després d´una gran acció col·lectiva iniciada per Zaza. El Girona no defalliria i cercaria l´empat per poder tancar el curs amb un bon regust de boca. El fregaria el kenià Olunga amb un cop de cap, després d´una falta servida per Granell, que es va estavellar al pal.

Restaven deu minuts mal comptats de partit i va arribar el moment. El marcador era ja el de menys i tota l´atenció estava posada a la banqueta, on Eloi Amagat estava a punt per entrar al camp. Borja García li va cedir el lloc perquè rebés la merescuda ovació de reconeixement. El 10 blanc-i-vermell va estar a punt de marcar en la primera pilota que va tocar, un cop de cap a la sortida d´un córner que va refusar un defensa. El capità gironí ho va intentar però l´empat no va ser possible. Les intervencions de Domènech i la defensa valenciana van neutralitzar tots els intents locals d´empatar. Era igual. Perdre llocs a la classificació segur que sap greu, però de cap manera pot entelar una temporada màgica.