04 de juny de 2018
04.06.2018
Ricardo Álvarez Puig, ´Richy´

«El dia de l'ascens a Primera va ser el més important i alhora trist de la meva vida

Forçat per les circumstàncies i per un genoll ben tossut, Richy Álvarez penjava les botes als 33 anys

04.06.2018 | 07:33
«El dia de l'ascens a Primera va ser el més important i alhora trist de la meva vida

Si uns anys enrere, un ascens de categoria va acabar amb l´emotiu comiat de Miki Albert, quan el salt va ser de Segona A a Primera, qui va penjar les botes va ser Richy Álvarez. Una decisió forçada per la situació, la del capità blanc-i-vermell, tota una institució a Montilivi i un futbolista estimat per l´afició. Una temporada després de celebrar l´ascens i d´acomiadar-se entre llàgrimes, en molts pocs dies diferència, el gallec explica com li va la vida, revela els seus plans de futur i recorda com ho va viure tot plegat.

A què dedica ara la vida Richy Álvarez?
Ara mateix soc a casa, a Vigo. Ben tranquil, sense pressió, passant els dies i gaudint. Estic estudiant per treure´m el nivell d´entrenador, a veure si m´entren les ganes d´asseure´m en una banqueta i d´encetar així una nova etapa.

Fins a quin punt li ha canviat el dia a dia?
Doncs bastant. O molt, fins i tot. M´he passat quasi tota la vida donant puntades de peu a una pilota. Vivint d´això. O més que vivint, gaudint del que més m´agrada fer, i cada dia. Quan això no ho tens, la rutina et canvia bastant. A més, cada dos per tres veig companys i amics que encara s´hi dediquen. És fomut veure-ho i no poder compartir-ho.

Un any després d´anunciar que es retirava, com ho porta?
Sincerament, no ho porto gens bé. Em costa molt veure els partits per televisió, o d´espectador en un camp, i saber que no puc gaudir-ne des de la gespa.

Avui fa un any de l´ascens a Primera del Girona. Com ho recorda?
Sempre he dit que va ser el moment més important de la meva vida, però a la vegada, també el més trist. Vaig pujar, al mateix temps que deia adeu al futbol. Costa pair-ho. Tot i que vaig sentir-me realitzat, perquè si per alguna cosa havia decidit fitxar uns anys abans pel Girona, era amb la intenció de fer alguna cosa important, de ser algú, de créixer.

Va tenir temps de gaudir?
Sí. L´ascens, com si fos un nano de només 15 anys! Pero el partit... Va ser difícil. Era la meva primera convocatòria de la temporada. Estava a la banqueta i tots sabíem que amb un punt ja en fèiem prou. Però estava molt nerviós, menjant-me les ungles tota l´estona. Quan va arribar el moment, vaig saltar a escalfar tot notant el caliu del públic. Després m´abraço amb en Galiano (el delegat) i llavors és quan em poso a plorar. Era un somni, el que tots volem: pujar algun dia a la Primera Divisió. Vaig gaudir d´allò, però alhora notava que no podia, que m´era impossible jugar i competir com abans. Pensava en aquell moment, encara que també en el dia de demà. Tot eren contradiccions i va ser difícil.

Diu que estava nerviós. Pel que hi havia en joc, o perquè feia molts mesos que no jugava?
Pel que ens estàvem jugant, sobretot. Teníem la possibilitat de pujar a Primera. Un gol en contra ens hauria deixat sense! Però com he dit, va ser un cúmul de tot. Estava acollonit, més que mai. Tenia 33 anys, però semblava que en tingués una vintena menys i que fos el meu primer dia.

Tal com va anar tot plegat, se n´ha arribat a penedir mai de la decisió que va prendre o no hi havia volta de full?
No he tingut ni la més mínima oportunitat de penedir-me´n, perquè vaig estar obligat a prendre aquesta decisió. Era impossible rendir al nivell d´abans. Molts amics em deien que jugués a Segona B, però que no em retirés. Ni això! No podia. Patia si corria cinc quilòmetres seguits. He plorat moltíssim i encara hi ha cops que ho faig. Havia de prendre aquesta decisió i adonar-me´n que hi ha més vida a part del futbol.

Què li sembla la temporada que ha fet el Girona a Primera?
La seva temporada ha estat espectacular, sense cap mena de dubtes. L´he seguit des del primer dia. Si jugues al futbol des que ets menut i és la teva vida, és el més normal. Sobretot si ets del Girona, un club que m´ha donat tant i una ciutat on ho volia viure.

Després d´un any tant bo, s´ha d´aspirar a alguna cosa més aquesta propera temporada?
No, no. L´objectiu, des del meu humil punt de vista, no ha de ser cap altre que el d´intentar tocar de peus a terra. Com fins ara. Si no, segur que t´acabes clavant la patacada. En Quique (Cárcel) ha treballat molt bé des que va arribar; i alguna cosa s´haurà fet bé si l´entrenador ha marxat a un club, en teoria, millor. La idea que s´ha seguit a Montilivi és la correcta. I cal continuar igual: anar pas a pas, fins a poder estabilitzar-se a la categoria.

S´havia especulat sobre la possibilitat que vostè es quedaria al club i que hi duria a terme alguna tasca. Com ha quedat el tema?
En el seu dia em van dir que em donarien un cop de mà. Em van oferir un càrrec, però no vam arribar ni de bon tros a un acord. Després, vist com va anar tot, el més sensat era marxar cap a casa i estar amb els meus a Vigo. No era una oferta per acceptar-la. Però no passa res, la vida continua. Els vaig dir que, si m´oferien algun càrrec, jo m´havia de formar. I després hi ha el tema econòmic. No ens vam entendre. Ara, no els guardo rencor, ni de bon tros.

Ha dit abans que li balla pel cap ser entrenador. És aquest el camí que triarà el dia de demà?
Sí. La meva intenció és la d´aconseguir la titulació pertinent. He tingut alguna proposta per dirigir algun equip de categories baixes, a casa i a prop dels meus. M´agradaria entrenar, la veritat. Si m´arriba l´opció, per què no provar-ho? Sé que aguantar els futbolistes és fomut, sempre ho he dit. I jo el primer, pel meu caràcter! Ara, m´agradaria intentar-ho. No sé si soc bo o no, si serveixo per això. El temps ho dirà. Com a mínim, ho vull provar.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema