Van haver de passar 14 anys després de la seva inauguració (1970) perquè Montilivi fos municipalitzat (1984), i n'han fet falta 34 més (2018) perquè el Girona en recuperés la gestió directa, ara gràcies a l'acord de concessió aprovat divendres pel ple de l'Ajuntament i que serà vàlid 50 anys. L'estadi, de fet, no ha sigut mai del club. El van impulsar, el seu dia, els «Set magnífics» que formaven part de la junta directiva quan no van tenir cap més sortida: el club havia d'abandonar Vista Alegre perquè el propietari dels terrenys els volia recuperar.
Es van mirar diverses ubicacions, Montjuïc es va descartar per car, i finalment es va optar per Montilivi. «Ja hi havia l'avinguda feta i es veia que la ciutat podria crèixer per aquell sector. En aquells moments, a més, el preu era assequible», explica l'expresident Narcís Codina, que amb 86 anys encara segueix apassionadament l'actualitat del club i no amaga que recordarà «per sempre més» com va esclatar l'últim Sant Narcís l'estadi que ell va ajudar a construir després que els gols de Portu i Stuani remuntessin un 0-1 al Reial Madrid.
L'embrió del camp del Girona es va començar a formar el 25 de novembre de 1967, amb la firma del document per la compra dels terrenys. El venedor era Pere Esparch. Els compradors, aquells «Set magnífics» fent el joc de paraules amb la pel·lícula de John Sturges que protagonitzaven Yul Brynner, Steve McQueen i Charles Bronson, entre d'altres, van ser Codina, Benjamí Colomer, Joan Vidal, Josep Garrido i Joaquim Ribas, als quals més tard es va incorporar Josep Ribera i Jaume Grabuleda. La finca tenia 49.339,48 metres quadrats. El preu, 6.495.542 pessetes (39.000 euros). En aquells moments el president encara era Pere Saguer, que poc després va dimitir. El va rellevar Narcís Codina, que no dubta que aquella operació era necessària: «Calia ser valents i ho vam ser, perquè no s'hauria fet si no ens hi haguéssim atrevit». Cap d'aquells directius del Girona es va plantejar, aleshores, trucar a la porta de l'Ajuntament per demanar col·laboració econòmica.
«Els set magnífics» van contractar l'arquitecte Ros i van projectar un estadi amb capacitat per a uns 17.000 espectadors (la xifra fa de mal dir perquè, inicialment, la grada era de ciment i s'hi acumulava molta gent dreta en zones com els gols, una situació ara impensable en el futbol professional). Codina recorda que van anar a veure la Nova Creu Alta de Sabadell, acabada d'inaugurar, i que els va servir com a punt d'inspiració. Les obres van durar uns dos anys i mig. Tot primer pensaven que podríen inaugurar la temporada 1969-70, però va caldre esperar-ne una més. Tot plegat va acabar costant uns 30 milions de les antigues pessetes. Com un pis de 180.000 ? d'avui. En els propers 50 anys, l'actual propietat hi projecta invertir més de 55 milions d'euros per refer de dalt a baix totes les grades, canviar la coberta de tribuna i cobrir tot l'estadi.
El Girona va estrenar Montilivi jugant a Tercera (no existia la Segona B). Dues promocions fallides contra Vila-real i Còrdova van donar pas a una etapa en què la instal·lació es va anar degradant a mesura que els resultats esportius acumulaven decepcions. A finals dels 70 es va arribar a la nova Segona B, però allò no va servir per engrescar l'afició, cada cop més adormida. A principis dels vuitanta es va tocar fons amb el descens a Regional Preferent. Els deutes s'acumulaven. I la solució, que tampoc ho va acabant sent, va arribar el 1984. Montilivi es va municipalitzar per posar el comptador a zero amb l'aportació de l'Ajuntament, via Consell Superior d'Esports.
La municipalització
El 15 de juny de 1984, fa poc més de 34 anys, després de dues hores i mitja de tensa assemblea al Saló de Descans del Teatre Municipal, els socis del Girona van aprovar la municipalització del camp. El debat va ser duríssim i els retrets, també. El Girona no tenia ni cinc, es devien diners als jugadors, a la Federació, a l'empresa d'electricitat, a la dels autobusos pels desplaçaments... i també al president Jordi Geli, que hi havia posat molts diners. Calia determinar, com exigia l'alcalde Joaquim Nadal, de quina manera es repartirien els 17 milions de pessetes que es cobrarien a l'hora de rebaixar la motxil·la de deute. Set milions van anar per a Geli, i els altres deu, pels deutes, que serien controlats per una comisió
El 16 d'agost de 1984 la municipalització va ser un fet amb la firma de l'escriptura, amb Joan Mis de president, un dels defensors d'aquella entesa. L'Ajuntament acabava de rebre una subvenció de 40 milions procedent del Consell Superior d'Esports i amb aquesta partida es van fer diverses operacions com ara pagar als propietaris inicials dels terrenys i als promotors les quantitats que se'ls devien. Dels set milions que s'havien pactat per a Jordi Geli, en va rebre 6'5; el club en va percebre al final 9 per eixugar deutes. Amb tot tancat, Joaquim Nadal va voler donar les «gràcies» al Girona, a Geli, als «Set magnífics i al Consell Superior d'Esports» per la seva predisposició i avançava que el camp seria cedit al club.
Les coses, a partir d'aquell moment, tampoc van millorar. L'equip no aconseguia fer el salt més enllà de Segona B (1987-88 i entre 1989 i 1995) i només una vegada, en la promoció d'ascens perduda a Salamanca el 1992, va tenir opcions reals de revifar tornant al futbol professional. Econòmicament els números seguien sense sortir. El 1995 es va baixar a Tercera i dos cursos després, es va caure a Primera Catalana. Montilivi vivia les seves hores més baixes, tant esportivament com pel deteriorament que anava experimentant. L'enfonsament de la graderia de Preferent el març de 1996 en va ser un dels màxims exponents.
Sense Preferent
El 19 de març de 1996, davant 200 espectadors, Montilivi va acollir un Girona-Balaguer de Tercera que va acabar amb empat a un. Hores abans del partit, un sobtat moviment de terres provocat per les pluges va desgavellar tota la zona de Preferent. No es que l'espai cedís cap a sota, sino que va quedar en forma d'acordió, amb diverses esquerdes, deixant palesa la inestabilitat del terreny. L'aleshores regidor d'Urbanisme, Joan Pallàs, va determinar que calia enderrocar la grada. La manca de fonaments de l'estructura en podia ser el responsable. Aquest espai del camp va quedar tancat al públic de manera immediata i a l'estiu la grada es va demolir. Durant anys el Girona va jugar amb un fons d'herbes i matolls en aquell sector.
L'estiu de 2003, amb l'equip preparant-se pel retorn a Segona B després de l'ascens al camp de l'Àguilas, es va fer un rentat de cara a l'estadi després de molt de temps. La visita del Barça de Ronaldinho en la fase final de la Copa Catalunya va ser l'excusa perfecta. Era l'època en què, amb un Joan Laporta acabat d'arribar a la presidència blaugrana, es volia acostar el club a tots els racons de Catalunya. El Girona va aconseguir classificar-se per a les semifinals i va omplir el camp en el seu duel contra els blaugranes. L'Ajuntament va accedir a cobrir amb una lona i a enjardinar la part de grada ensorrada. Però aquesta petita reforma va durar poc. Encara no un any més tard, el maig de 2004, una esllavisada va ensorrar el carrer que passa per sobre la Preferent i va tornar a posar caps per avall l'espai que s'havia cobert uns mesos abans. La part de sota el marcador també va quedar afectada, amb esquerdes, i es van haver de recol·locar les torres de llum. L'Ajuntament va fer les actuacions necessàries per garantir la seguretat a l'estadi però ja va advertir que la reconstrucció de la grada aniria per llarg. Quedava condicionada a un possible ascens a Segona que, tal com anaven les coses, es veia molt lluny.
L'equip va tornar a Tercera el 2005, el 2006, amb Domènec Torrent a la banqueta, no va poder pujar en la promoció contra l'Eldenc, però sí que ho va fer el 2007 a Alcalá. Amb Raül Agné d'entrenador, el Girona va sumar un segon ascens consecutiu el 2008, el del gol de Migue, aquesta vegada sí, a Segona, al futbol professional, on ho hi estava des de feia mig segle. Jugar a la LFP va provocar la primera onada de reformes importants a Montilivi en molt de temps. Aquell estiu club i Ajuntament es van haver de posar les piles. L'equip havia ascendit jugant amb la Preferent coberta per una lona i sense cadires a bona part de la grada. LaLliga exigia posar localitats a tot el camp, instal·lar torns d'accés i, més tard, crear una UCO per centralitzar-hi els serveis de seguretat. També es van millorar les oficines i es va canviar el marcador electrònic. El debut a casa a Segona, contra l'Alacant (3-0), va portar uns 5.000 espectadors a Montilivi, que tenia capacitat per a 6.000. Es va començar a debatre la possibilitat de refer la Preferent i, una vegada més, la solució va venir de Madrid.
El denominat Pla Estatal d'inversió local, més conegut com a Pla Zapatero, va permetre desencallar el projecte. La inversió va ser d'1,5 milions. Les obres van patir retards i no van començar a bon ritme fins el desembre de 2009. El Girona va acabar disputant els dos primers cursos a Segona sense aquella grada lateral. El dia del famós penal de Kiko Ratón l'espai estava acabat però es va decidir esperar a obrir-lo fins la següent temporada. L'estrena oficial va ser en un Girona-Tenerife, el primer partit de lliga del curs 2010/11 (4-2). L'estadi passava a tenir una capacitat per a 9.200 espectadors. Tots amb seient. I amb grada als quatre costats del camp.
El 2012, amb Josep Delgado de propietari, el club va pactar amb l'Ajuntament la concessió de la instal·lació per 30 anys més 20 més d'opcionals. Quan el ple ho va tirar endavant, el Girona s'hi va fer enrere, a conseqüència dels problemes legals que ja tenia l'empresari. La darrera transformació de Montilivi va arribar l'estiu passat. L'ascens a Primera hi obligava. Ampliació amb grades mòbils del gol nord i de la Preferent per arribar als 13.500 espectadors i canvi de la gespa i del drenatge. Era el punt de partida al projecte que ara s'obre amb la concessió per 50 anys aprovada per l'Ajuntament. L'estadi celebrarà mig segle l'agost de 2020. Si el Girona es consolida a l'elit i l'actual propietat manté l'ambició, és probable que properament no se'l reconegui. I a diferència del que històricament ha passat no serà per deixadesa, sinó per una espectacular inversió de més de 55 milions d'euros.
