«No t'ho negaré, com tots els nens jo volia ser davanter i fer gols», diu quan se li pregunta pels seus orígens. És llavors quan recorda que, tot jugant a futbol sala al barri de la Txantrea (Pamplona) amb l'equip que entrenava el seu tiet, es van quedar sense porter. «El més fàcil era que s'hi posés el seu nebot que no qualsevol altra. Però no tinc cap queixa». Amb els seus amics rememora quan «saltàvem una tanca de l'escola i ens posàvem a jugar, amb els arbres fent de porteria. Molts cops venien a fer-nos fora». Va entrar a l'equip de futbol gran de la Txantrea i l'Athletic el va pescar amb 17 anys. Ja feia temps que Andoni Zubizarreta era el seu ídol. «Era un porter de la casa i estava a la selecció», apunta. I explica una anècdota. «Sempre recordo el primer cop que el vaig conèixer. Jo tenia ja 27 anys i havia jugat a Primera, però em vaig quedar paralitzat. Ronaldinho deia que volia jugar com si fos un marrec; i així em sentia jo, com una criatura. Em vaig quedar ben callat!».
