Mentre esperen veure les estrenes de Barça i Reial Madrid, a molts aficionats no els treurà la son que la Lliga 18/19 alci el teló aquest divendres a Montilivi amb un Girona-Valladolid. Un matx que fa quatre dies mal comptats era de Segona Divisió A, i que si estirem una mica el temps, ni tan sols s'hauria produït per la diferència de categories entre un i altre equip. Però encara que no ho sembli, el partit té més suc del que molts es podrien imaginar. Perquè comença el campionat després d'un temps sense futbol, amb permís del Mundial; perquè hi ha els tres primers punts en joc; perquè interessa a una i altra afició; però també perquè serà una estrena amb moltes cares conegudes. A banda i banda. Un duel especial per a molts, juguin o no. Per a Eusebio Sacristán, flamant tècnic blanc-i-vermell i originari d'un poble de la província de Valladolid. També per a Onésimo Sánchez, el seu segon i mà dreta. Com igualment, per a mitja dotzena de futbolistes, que han vestit totes dues samarretes al llarg de la seva carrera com a profesionals.
La Seca, una localitat de poc més d'un miler d'habitants, va veure créixer i néixer Eusebio ara fa unes dècades. Molt abans de ser entrenador, va dibuixar una trajectòria com a futbolista que molts voldrien imitar. A part de jugar al Barça, Atlètic de Madrid i Celta, també va defensar els colors del Valladolid. L'equip de la seva terra. Un total de 9 temporades a la Primera Divisió, entre dues etapes, per escriure el principi i també el final del seu currículum com a jugador. Per tant, serà evident que aquest dijous, durant la prèvia, Eusebio digui que el d'aquesta setmana serà un «partit especial». No mentirà pas. Com a tècnic, s'ha enfrontat fins a cinc vegades al conjunt castellà. Tres a Segona A dirigint el Barça B, amb un ple de derrotes: 1-0, 1-2 i un dolorós 7-0. I amb la Reial Societat, un enfrontament de Copa del Rei que s'acabaria adjudicant: 1-3 a Pucela i 1-1 a Anoeta.
Onésimo és més jove, encara que totes dues històries mantenen certs paral·lelismes. Va néixer a Valladolid, a la capital. També va jugar-hi al seu equip; uns quants anys a Primera i un altre a Segona. També van gaudir de la seva exquisita tècnica el Cadis, Barça B -va arribar a debutar amb el primer equip barcelonista-, Rayo Vallecano, Sevilla i també el Burgos. Un cop penjades les botes, també va decidir aventurar-se a entrenar. Va dirigir el filial del Valladolid a la categoria de bronze i va donar el salt a la primera plantilla. Això sí, només 10 partits. Va rellevar Mendilibar, abans de ser substituït per Clemente, que va ser incapaç d'evitar el descens. Mà dreta d'Eusebio, va decidir venir a Girona quan el de La Seca va acceptar la proposta que li va arribar des de Montilivi.
Els futbolistes
Els casos d'Eusebio i Onésimo es multipliquen si es parla dels jugadors de tots dos equips. De casos de futbolistes que han vestit una i altra samarreta, n'hi ha uns quants. Un d'ells és el de Rubén Alcaraz. El migcampista, fins fa quatre dies en nòmina amb el Girona, va decidir acceptar la proposta del Valladolid, que el va fitxar a canvi d'una quantitat que ronda el milió d'euros. A Montilivi hi va aterrar el 2015 i, després de dos anys més que correctes, no se li va donar una oportunitat a Primera. Se'l va cedir a l'Almeria, on va explotar amb més de 40 partits i 9 gols. Aquest estiu es reincorporava a l'equip amb ganes de guanyar-se un lloc, però el cos tècnic no hi ha confiat prou. Ha marxat cap a Pucela, on hi arribava la setmana passada. Divendres, curiosament, podria enfrontar-se al seu exequip.
Salvant les diferències, una situació similar a la que viu Kiko Olivas. El central malagueny va passar-se dues temporades al Girona, rendint a un bon nivell, sobretot el primer any. Tot i tenir contracte, l'ascens a la màxima categoria li va barrar les portes i el club li va buscar una sortida. Se'n va anar al Valladolid, on va disputar 34 partits i va pujar per segon cop consecutiu a Primera. Aquest cop ha aconseguit quedar-se i fa pinta que tindrà minuts, almenys d'entrada. Aquesta setmana, si entra a la convocatòria, podria tornar a Montilivi per primera vegada des que se'n va anar.
Més ha plogut des que Sergio Gontán, Keko, va defensar l'escut del Girona. Ho va fer mitja temporada i quan només tenia 19 anys, a Segona. Se'l va veure en 11 partits i poc més, abans de marxar cap a Itàlia, a provar sort amb el Catània. El madrileny, després de voltar, acabaria aconseguint el somni de jugar a Primera. Ho ha fet amb l'Eibar i el Màlaga, però aquest estiu el club andalús l'ha cedit al Valladolid.
Un altre cas. Aquest, el de David Timor. D'anada i tornada, perquè el valencià ha jugat a Montilivi en dues etapes i, entremig, és quan ha defensat l'escut del Valladolid. Al Girona hi va aterrar el 2013, convertint-se en un futbolista important. Va ser llavors quan va marxar cap a Pucela, disputant més de 50 partits a Segona A amb el conjunt castellà. Amb el Leganés va pujar a Primera, una categoria que ja havia tastat (tot i que poc) amb l'Osasuna uns anys enrere. L'estiu passat decidia acceptar una oferta del Girona, encetant així la seva segona etapa en clau blanc-i-vermella. Timor, si es recupera d'unes molèsties que el van deixar fora de l'expedició que va viatjar a Madrid per enfrontar-se al Getafe aquest últim dissabte, té molts números de ser titular.
Qui no jugarà és Johan Mojica. El colombià es va lesionar el passat divendres i estarà de baixa unes setmanes. Curiosament, també és un dels futbolistes que ha format part de tots dos clubs. Des del 2014 fins al 2016, va jugar més de 60 partits amb el Valladolid a la Segona Divisió A. La temporada després de marxar, i sense massa opcions al Rayo, va ser quan va donar el salt a Montilivi, a mig curs. Encetava així la primera de les seves tres experiències consecutives a Girona. Aquesta última, ja com a jugador en propietat del conjunt català.
L'últim cas és el de Juanpe Ramírez. El central, el defensa més golejador de Primera de la passada Lliga, també va jugar al Valladolid. Ho va fer només un any i a la categoria de plata. 33 partits i un rendiment que va cridar l'atenció a la direcció esportiva del Girona, que va decidir fitxar-lo el 2016. A Montilivi no només s'ha convertit en una peça imprescindible, sinó que ha vist augmentar el seu «valor» a còpia de minuts, partits i també gols. Divendres, amb tota probabilitat s'enfrontarà al seu exequip. Serà «especial». Per a ell, i també per a molts altres.
