Tres punts sempre són tres punts. Valen el mateix. Però n'hi ha que s'assaboreixen millor que no pas d'altres. Sobretot, els que es guanyen a fora, on teòricament costa més. És imprescindible fer-se fort a casa, convertir el teu propi estadi en un fortí. Tot i això, sempre ve bé de tant en tant esgarrapar punts a fora. Ho sap el Girona, que aquest any sembla que ha volgut anar per feina. Les darreres temporades ja ha estat així; hagi trigat més o menys, com a visitant normalment ha tret uns bons números. Caldrà veure com li aniran les coses amb Eusebio, però en aquesta faceta, amb Machín, l'equip s'hi va doctorar. De moment, aquest curs la cosa ha començat bé. Primer desplaçament i primera alegria. El 0-1 a Vila-real, just el mateix dia en què es confirmava que Portu continuarà al club, ha estat una boníssima notícia. Perquè es tracta del primer triomf d'aquesta Lliga, i també perquè el Girona 18/19 ja sap el que és guanyar lluny de Montilivi.

De moment, en aquesta faceta l'equip ja millora la rapidesa de l'última temporada. Llavors, va costar una mica més estrenar-se a fora. Normal per a un nouvingut a Primera. No va ser fins a la novena jornada que els gironins aconseguien guanyar com a forans. Abans, més empats que no pas derrotes. Es va perdre a Bilbao (2-0) i es van rascar punts a Leganés (0-0) i Vigo (3-3). No va ser fins al quart desplaçament, un 23 d'octubre, que no es va cantar bingo. Un valuós 1-2 al camp del Deportivo de la Corunya per estrenar una ratxa de tres victòries consecutives; el punt d'inflexió que aquell equip necessitava per desenganxar-se de la part baixa de la classificació i començar a mirar cap amunt.

La veritat és que al Girona de l'última temporada no li van anar gens malament les coses lluny de casa. Sobretot, tenint en compte que s'estrenava a la categoria. Va tancar la Lliga convertint-se en el setè millor visitant. Tota una proesa. En 19 sortides, va arreplegar un total de 6 victòries (Deportivo, Llevant, Espanyol, Vila-real, Alabès i Las Palmas).

A més, també va rascar mitja dotzena d'empats. Un d'ells, més que valuós, amb un 1-1 al Wanda Metropolitano, llar de l'Atlètic de Madrid. L'estadística l'arrodoneixen set derrotes. En total, 24 punts a fora. Xifra que només van ser capaços de superar equips com el Vila-real (25), Betis (26), València (31), Reial Madrid (36), Atlètic de Madrid (37) i Barça (42). Qui sap si aquest curs el Girona d'Eusebio serà capaç d'igualar o fins i tot de superar aquests registres. De moment ja ha fet el primer pas, guanyant en la primera sortida. Una tònica que ha repetit bastants cops en aquests darrers anys. No pas en el curs de l'ascens, el 16/17. Llavors, la primera alegria a fora es produïa en la setena jornada, al camp del Getafe (0-2). Els cursos anteriors, però, sí que es va anar per feina.

Un cas que pocs equips són capaços d'aconseguir. El 2015, els gironins obrien la Lliga guanyant a San Mamés al Bilbao Athletic gràcies a un gol de Jairo Morillas (0-1). A la primera, barraca. Tres quarts del mateix va passar un any abans, quan es van sumar els tres punts en el sempre complicat Santo Domingo, estadi de l'Alcorcón: 1-2 amb remuntada inclosa gràcies a les dianes de Sandaza i Mata. Amb Ricardo Rodríguez a la banqueta i al 2013, la mateixa història. Aquest cop, a Eibar, un equip que ara també milita a la Primera Divisió. 0-3 i tots tres gols marcats des del punt de penal. També era el primer desplaçament. Com va passar el 2012, aquest cop amb Rubi al timó. La víctima, el Guadalajara i el resultat, d'escàndol: 1-5. En aquests darrers anys, el cop que més s'ha trigat a estrenar el caseller de victòries a fora va ser la temporada 11/12. Aquell cop, no es va guanyar lluny de Montilivi fins a la jornada 35, amb un 2-3 a Sabadell.