A l'hora de la veritat, és ben indiferent quan arribin els gols. La qüestió és fer-los. Si es marquen aviat i donen punts, benvinguts siguin. Esperar fins al final és un risc. Però quan es produeixen, just en el moment que el partit mor, sembla que valguin el doble. Sempre que serveixin per alguna cosa i no simplement per maquillar un resultat horrible. Fa temps que a Girona no es viu una experiència així; un final feliç, per dir-ho d'alguna manera, que somrigui els blanc-i-vermells. Curiosament, l'última vegada va ser contra el Celta, el rival que aquest dilluns visitarà l'estadi en la quarta jornada de Lliga. Però han passat tants mesos que s'està a punt de complir un any. En aquella ocasió, es va salvar un punt a Balaídos en un matx boig, d'anada i tornada, en què l'última estacada la va donar Juanpe Ramírez al minut 86. Definició de killer tot i ser un central, i un punt que semblava perdut a la butxaca. Era un divendres, l'últim del mes de setembre del 2017. D'ençà que els resultats, majoritàriament, han afavorit els gironins, que venen de signar una temporada per emmarcar en la seva estrena a la Primera Divisió. Això sí, ho han fet sense alegries ni gols salvadors als últims minuts. Una rara avis, com a mínim aquests dos últims cursos; però molt més habituals no fa pas tant, quan els de Montilivi s'havien acostumat a sumar punts a les acaballes.
Juanpe, encarregat d'il·luminar Vigo marcant de manera agònica el 3-3, no només va ser el protagonista de l'únic gol salvador que fins ara el Girona ha aconseguit a Primera. Sinó que també va ser l'autor de l'últim que comptabilitza l'equip a la Segona Divisió A. El curs 16/17, el de l'històric ascens de categoria, el canari va donar tres punts d'or als seus en l'1-0 contra el Mallorca a l'estadi. En un matx travat i que semblava que s'encaminaria sense remei cap a l'empat a res, un cop de cap a la sortida d'un córner del central va traduir-se en victòria. El gol arribava al minut 87. Aquella mateixa temporada s'obria amb una remuntada increïble a Sevilla. Contra el seu filial, però en un estadi de renom com ho és el Sánchez Pizjuán, l'equip que llavors dirigia Pablo Machín des de la banqueta va ser capaç d'aixecar un 3-0 en contra a la segona meitat. L'empat definitiu (3-3) el signaria Rubén Alcaraza en el darrer sospir, just quan el cronòmetre arribava al minut 94.
Tant aquesta última heroïcitat com les dues de Juanpe són les úniques que es poden comptabilitzar al llarg dels darrers dos cursos. Pocs casos que, això sí, es multipliquen si es viatja una mica més enrere en el temps. No cal pas tampoc gaire; la temporada 15/16, de gols així ja n'hi van haver uns quants mes. Començant pel que Cristian Herrera marcava a Ponferrada en l'última jornada de lliga i que es traduïa en el bitllet per al play-off d'ascens amb el factor camp a favor. El canari marcava al 86; un gol que, a més, enviava els locals a Segona B. Continuant pel que Àlex Granell signava des del punt de penal al camp del Llagostera per fer pujar un 0-1 al marcador que ja no es mouria fins al final. Era el minut 86. Encara més tard va arribar l'empat de Dejan Lekic al camp del Numància (1-1). El serbi marcava al 91, com també ho feia Kiko Olivas al camp del Mallorca per salvar un punt abans de l'aturada per Nadal; un gol que, a més, evitava que l'equip caigués en places de descens. Aquella temporada la completava l'agònica diana de Jairo Morillas a Leganés, donant la victòria als seus al 94 (1-2).
Un camp, Butarque, on un any abans Sandaza també havia esperat fins al descompte (en aquell cas era el minut 92) per també guanyar el partit. Uns mesos més tard, Carles Mas salvava els mobles contra el Saragossa a Montilivi anotant un gol ple d'oportunisme al minut 88 per fer pujar l'1-1 a l'electrònic. Dos empats més es van salvar, en aquest cas al 90, als camps del Numància i Sporting de Gijón. Jandro, llançant-se en planxa, feia el 2-2 a Los Pajaritos, mentre que era David Juncà el que establia l'1-1 a El Molinón.
L'altra cara de la moneda
El Girona acumula una dotzena de gols que donen punts als últims minuts en les darreres quatre temporades, temps però, en què també n'ha rebut. Cops d'aquells que fan mal, que costen de pair. A Primera, n'ha encaixat més d'un. El més dolorós, i alhora proper, data del passat mes de desembre. La incomprensible derrota a casa amb l'Alabès, en un matx on els gironins van arribar a dominar per 2-0, s'explica gràcies a un gol d'Ibai Gómez al 93. Clatellada de les bones, com també les que poc abans havia rebut al camp del Betis. Portu feia l'1-2 al descompte, però Tello empatava en la jugada següent, quan el cronòmetre ja marcava el minut 94.
Dos casos a Primera i un en l´última campanya a Segona A, la de l´ascens. Al camp de l´Elx, un divendres a la nit i en un partit sense pràcticament ritme ni ocasions, Rober Correa desnivellava la balança al 88, anotant l´1-0 definitiu. N´hi ha més a la categoria de plata. Per exemple, el gol de Juanto Ortuño al 86, en el 2-2 que el Llagostera va ser capaç d´esgarrapar a Montilivi. L´estadi s´ha acostumat a encaixar cops d´aquests. En el primer partit del curs 15/16 a casa, el Numància s´acabaria emportant la victòria, amb remuntada inclosa, quan Pablo Valcarce feia el 2-3 definitiu en el darrer sospir. Era el minut 94. També va coure el 2-2 que va caure del costat visitant, quan l´Alabès salvava un empat en gairebé la darrera acció. Aquell dia, Pablo Machín estava sancionat i s´ho mirava des d´una de les cabines de l´estadi; els cops que s´hi van sentir a dins encara es recorden. Però molt més dolorós va ser el gol que Pablo Caballero, del Lugo, signava al 91. Un gol fatídic que deixava al Girona 14/15 sense l´ascens directe a Primera.
