Hi jugui aquesta temporada o no, que ningú dubti que la Lliga espanyola aterrarà tard o d'hora als Estats Units. I potser no serà l'únic lloc on s'exportarà. Un cop s'hagi obert la veda, i com ja explicava un dia, si la LFP hi guanya diners, els clubs en surtin beneficiats, i també hi poden sucar els futbolistes i la Federació, el negoci serà quasi rodó. Dic quasi perquè el seguidor en serà l'únic perjudicat.
Estats Units serà el primer pas, però amb mires de futur, no perdem de vista altres mercats potencialment molt bons com el xinès o els Emirats Àrabs. Els poso un exemple, en la seva època com a president del Barça, Joan Laporta va dir que el seu equip no jugaria mai en horaris de migdia o fora del que és habitual, de mitja tarda en endavant. Va tardar poc a entendre que jugar en horaris «diferents» li obria la porta a nous mercats -bàsicament asiàtics-, a vendre més samarretes, a captar nous patrocinadors i en definitiva a fer caixa per fer créixer més un club de per si ja molt gran.
De sempre, els equips havien tingut una sola samarreta; des de fa un temps, en tenen tres de noves -primera, segona i tercera equipació-, cada temporada. Sense anar més lluny, aquest any el Girona FC estrena ratlles diagonals i un blau i un groc diferents per a les altres dues. I a Can Barça, ja han deixat anar que l'any que ve vestiran quadradets petits, a l'estil de Croàcia. Més marketing, més diners, més pressupost. Fins fa poc ens pensàvem que això era el futur, ara ja sabem que és el futbol actual. En l'àmbit esportiu, el futbol modern es va començar a posar de moda ja fa temps amb l'arribada massiva d'estrangers, algun de primera línia mundial, d'altres de talla mitjana i alguns de talla futbolística baixa. Però fins i tot aquests últims passaven per davant de la perla més gran del propi planter. En el futbol modern durant molt temps, i també ara, ven més un nom i un passaport estranger que un de nacional. Encara que després el rendiment sigui pèssim o nul i el jugador en qüestió sigui oblidat de seguida.
És el futbol modern i s'ha d'entendre com ve. Seria bona aquella dita castellana de: « lo tomas o lo dejas» per explicar-ho. En queda la certesa que els clubs vendran més samarretes, sortiran més a la televisió i tindran pressupostos més alts. Però en queda el dubte de si aquests mateixos clubs, potser no els més grans que ja ho tenen tot de cara, seran capaços d'empatitzar tant amb la seva pròpia gent, com havia estat abans de manera quasi religiosa.
A Girona per exemple, la darrera dècada ha estat brutal i de creixement constant, però si en el futur vinguessin mal dades, quedaria pòsit i públic a l'estadi?. O simplement es tornaria a perdre tot de la mateixa manera que s'ha guanyat?. Descobriríem aquí i a molts altres llocs, que el futbol modern és només de consum actual i que definitivament ha mort el futbol que coneixíem no fa massa anys?
Per si algú va molt despistat, el futbol modern ha substituït un o dos partits en obert durant el cap de setmana, per la possibilitat de veure via pagament l'allau de tots els encontres de Primera i Segona. Ha fet que clubs petits pu guin competir amb els més grans, perquè és la pròpia lliga qui dota de la major part del pressupost. Ha convertit l'abonat fidel en un número dins la comptabilitat del club.
I en un futur proper farà que cada entitat es reservi el dret de jugar un o dos partits fora de l'estadi propi i així el seguidor quan adquireixi el seu abonament, ja sabrà d'entrada que no podrà protestar quan això passi.
I a partir d'aquí tots i cadascun haurem de decidir si el futbol modern ens agrada o no. Amb l'única certesa que els temps canvien.
