La tarda del 15 de juny de 2008, a Écija, el tèrmometre es va arribar a enfilar per sobre dels 40 graus a les cinc de la tarda, quan a San Pablo arrencava el partit de tornada del play-off d'ascens entre l'equip local i l'Osca. Els aragonesos havien guanyat per 2-0 a El Alcoraz i amb un gol de Roberto van salvar aquell darrer obstacle amb un empat (1-1) que els va valer la glòria. A 1.000 quilòmetres d'allà, quan l'Osca celebrava la proesa, tot just arrencava a Montilivi un Girona-Ceuta amb el mateix premi en joc. Allà va decidir Migue i el seu famós gol, i també les aturades de Ponzo en un temps afegit d'infart. La nit va ser llarga i molt festiva. A Écija, a Osca i a Girona. I deu anys més tard els dos equips, que van coincidir set temporades a Segona, es retrobaran demà en el millor moment de la seva història. A Primera. On també juga un altre dels equips que va pujar aquell 2008 a Segona, el Rayo, mentre que el quart en discòrdia, l'Alacant, va acabar desapareixent i refundant-se.

Hi ha un altre element d'unió entre els dos equips que es veuran les cares demà a El Alcoraz. L'entrenador que va pujar l'Osca a Segona va ser Onésimo Sánchez, ara la mà dreta d'Eusebio a la banqueta del Girona. L'exjugador del Valladolid i del Barça va substituir Manolo Villanova a la banqueta aragonesa quan aquest va fitxar pel Saragossa amb la temporada en dansa. Onésimo va arribar com a recurs d'emergència però va resoldre bé la papereta, ascendit l'equip. Tot i això no li van donar la possibilitat de dirigir-lo a Segona i es va fitxar Antonio Calderón. L'Osca mai havia jugat a Segona amb la seva actual denominació. Un club anterior sí que ho havia aconseguit el 1950. Una mica com el Girona, que el 2008 tornava a una categoria que no trepitjava des del 1959. Onésimo viuria una segona etapa al club aragonès l'any 2010/11, firmant una catorzena posició final, amb 55 punts. El Girona de Raül Agné en va fer 57 per acabar onzè.

Aquests dos modestos van convertir-se en clàssics de la categoria, coincidint-hi les cinc temporades posteriors a aquell ascens. En les cinc primeres visites a El Alcoraz a Segona aquesta última dècada el Girona només hi va guanyar la campanya 2010/11 (0-1). Abans hi havia perdut 3-1 (2008/09) en un duel intranscendent que tancava la lliga d'aquell any amb els dos equips ja salvats, i la 2011/12 (2-1), i hi havia empatat 2-2 (2009/10).

L'Osca va baixar a Segona B el 2013 i el Girona va seguir la seva etapa de plata. Els aragonesos van fracassar en el primer intent de retorn. En el segon, la cosa va reixir. I la temporada 2015/16 tots dos equips tornaven a trobar-se a la lliga de Segona A. El Girona hi ha guanyat les dues darreres visites, 0-1 aquella campanya i 1-2 en la següent, la de l'ascens a Primera de l'equip blanc-i-vermell. El curs passat qui va aconseguir el salt a l'elit per primera vegada en la seva història va ser l'Osca. De la mà de Rubi, un exentrenador del Girona ara a l'Espanyol que va deixar molt bon record a Montilivi, amb la disputa d'aquell primer play-off d'ascens a Primera amb l'Alcorcón i l'Almeria (2012/13).

L'estrena a Primera no podia començar millor per a l'Osca, que va guanyar al camp de l'Eibar (1-2) i posteriorment va arrencar un empat a San Mamés (2-2). Ara, però, acumulen quatre derrotes seguides que han contribuït a enrrarir molt l'ambient (Barça, Rayo, Reial Societat i Atlètic) i a qüestionar el tècnic, Leo Franco.

Demà el Girona tornarà a El Alcoraz, ara un estadi renovat amb capacitat per a més de 7.500 espectadors. Montilivi tampoc és el que era aquella tarda de juny de 2008. De la lona de preferent s'ha passat a una instal·lació que pot rebre 14.500 persones.