Content i satisfet, marxava Eusebio Sacristán d'Anoeta. Amb el resultat, les sensacions que havia transmès l'equip, l'actitud, el treball i tota la pesca. També a títol individual. Va elogiar alguns noms propis. Només demanava donar-li continuïtat, repetint que la de dilluns era la "línia a seguir" i que calia fer bo el 0-0 aquest dissabte contra el Rayo Vallecano. No va ser gens crític, almenys de portes cap a fora, com ho ha estat altres vegades. Fins i tot quan ha guanyat. Malgrat la repassada ràpida que va fer a la sala de premsa, del partit amb la Reial Societat se'n poden fer diverses lectures. En àmbit col·lectiu i també si es grata una mica més i es mira jugador per jugador. Va ser un punt de llums i ombres; capaç de reforçar alguns futbolistes i posicions, i d'assenyalar-ne d'altres. Potser per a alguns serà aviat per treure conclusions, però per a altres amb un quart de temporada completat ja és suficient com per començar a fer alguna valoració.

De què va servir el matx d'Anoeta? Estadísticament, perquè l'equip sumés un punt més i s'enfilés fins als 10. Però d'altra banda, per enfortir una de les facetes que fins ara més fissures havia mostrar: la defensa. Porteria a zero, però a més, reforçant els homes més endarrerits. Juanpe Ramírez i Bernardo Espinosa tornen a acostar-se a les seves millors versions, mentre que la bona notícia va ser la reaparició de Jonás Ramalho. «Crec que he aprofitat l'oportunitat», anava repetint a la zona mixta. Tenia raó. El basc va lesionar-se a l'estiu i fins fa quatre dies no tenia l'alta. S'havia perdut tots els partits de Lliga, tornant a vestir-se de curt fa poc en un amistós amb el Tolosa, en què va jugar prou bé. Contra la Reial, la seva actuació va ser més que notable. Ràpid en el tall, va mantenir a ratlla les internades rivals. Una jugada va definir a la perfecció el seu rendiment: un contracop més que perillós que conduïa Sandro el va acabar anul·lant Ramalho. La seva velocitat és superior a la de qualsevol dels centrals que el Girona té en plantilla. Dilluns va ser l'escollit per jugar i ara caldrà veure si té continuïtat. El damnificat va ser Alcalá, que s'ho va mirar des de la graderia. I Muniesa, assegut a la banqueta.

Reforçat també va acabar el partit Bounou, força qüestionat per les seves darreres actuacions. Normal que s'assenyali el porter quan un dels mals de l'equip de torn és que encaixa massa gols. A Anoeta, el marroquí va signar un dels millors partits des que defensa l'escut del Girona. Ja no perquè va quedar-se a zero, cosa que ha fet en dues ocasions més aquesta temporada (contra Valladolid i Vila-real), sinó perquè les seves aturades van ser providencials. Fins a 6 intervencions de mèrit va comptabilitzar; les més destacades, les mans que va treure a xuts de Sandro i Oyarzabal en dues arribades gairebé consecutives a la segona meitat. Amb Iraizoz inèdit i, a més, encara amb molèsties (ja no va viatjar a Sant Sebastià), una actuació com aquesta no fa altra cosa que confirmar-lo sota pals.

L'altra cara de la moneda la va protagonitzar Seydou Doumbia. Ni de bon tros va aprofitar la seva primera titularitat. 56 minuts al damunt de la gespa no van ser suficients per xutar entre pals. És més, encara no ho ha fet aquesta temporada. Suma 82 minuts en 4 aparicions, sense rematades, assistències i, molt menys, gols. Temps té per davant per agafar forma, adaptar-se o el que faci falta. Però és evident que, a dia d'avui, Cristhian Stuani està a anys llum. Fins i tot el Choco Lozano sembla que està un pas endavant, encara que els seus números no siguin tampoc per llançar coets.