Les plantilles dels darrers anys de la història del Girona formaran part per sempre més del cor de tots els aficionats d'un club que només fa un any que competeix contra els millors. Contra tot pronòstic, han fet feliços una temerària i inconscient generació que creu que guanyar és una pràctica habitual. No coneixen la derrota, perquè aquest Girona els ha ensenyat a guanyar.
I, el més important, els ha fet creure que vèncer és possible si ho desitges amb totes les teves forces i treballes de valent per aconseguir-ho. Avui, com si es tractés d'un miracle aturat en el temps, Montilivi viurà el partit 50 del Girona a la Primera Divisió, amb una naturalitat que sembla que en siguin 500. Lluny queda el màgic empat contra l'Atlètic d'aquell 19 d'agost del 2017 que ningú oblidarà mai.
També el 29 d'octubre del mateix any, quan el Madrid no en va fer prou sent el campió d'Europa i va sortir escaldat en una tarda que el temps dirà que l'equip gran era el Girona. O el 13 de gener, quan Olunga va passar als llibres d'història sent l'autor d'un fantàstic hat-trick contra el Las Palmas.
A Montilivi també hi han caigut conjunts com el Celta, l'Athletic, el Deportivo, el Rayo o el Màlaga, per citar-ne alguns. També qui avui el visita, un Leganés que lluita contra si mateix per sobreviure, ocupant una plaça de descens que el Girona deixarà a 10 punts si els tres d'aquesta nit es queden a casa. Perquè això passi, és imprescindible que tot es continuï vivint com si fos la primera vegada. Perquè encara que no ho sigui, 50 partits a Primera només es fan una vegada a la vida.
Situats en la millor dinàmica de la temporada, Eusebio vol aconseguir la tercera victòria consecutiva del curs, després de superar el Rayo i treure el cor contra el València, en un partit marcat per la majúscula actuació d'un equip que va mostrar, novament, l'hàbit de fer dels miracles una constant de vida. Alineats els astres per continuar augmentant les vivències històriques, Eusebio recupera el seu màxim golejador, Cristhian Stuani, i un central titularíssim, com és Juanpe. Que surtin d'inici, o no, ja és una altra cosa.
Tampoc importa gaire, sempre que el Girona es mantingui fidel a una essència on el més important és el col·lectiu i no les individualitats. Han arribat fins aquí sobrevivint a molta duresa, a èpoques on qualsevol altre conjunt hauria tirat la tovallola. Aquest Girona no sap rendir-se; tampoc vol fer-ho. I és conscient que no es podrà relaxar malgrat que les estadístiques diguin que avui és el dia propici per marcar un abans i un després i començar a encarar la segona permanència de la seva història a l'elit, una fita que permetria continuar col·leccionant anècdotes que tothom explicarà als seus nets.
Per als més realistes, un triomf implica deixar la part baixa a 10 punts. Per als somiadors, significarà tornar a fregar Europa amb els dits. Mentre Eusebio rumia quins canvis podrà fer en la seva alineació, perquè Granell també podria treure-li el lloc a Aleix Garcia, el seu Girona -que suma un punt més que el Girona de Machín ara fa un any-, podria igualar la millor sèrie de triomfs a Primera: el curs passat, va assolir tres victòries consecutives durant dues ratxes diferents. Aquest curs, ja va estar a punt de fer-ho guanyant el Vila-real i el Celta, però l'empat al Camp Nou no ho va permetre. Posats a idealitzar, seria una bona manera de celebrar un aniversari. Que en siguin molts més a Primera Divisió.
