28 de novembre de 2018
28.11.2018

La igualtat marca la Lliga

Feia 17 anys que el líder de Primera no presentava una puntuació tan baixa com l'actual després de 13 jornades: 26 punts

28.11.2018 | 00:53
La igualtat marca la Lliga

Veure com Barça i Reial Madrid pugnaven any sí, any també, per veure qui es coronava com a campió de Lliga s'havia convertit en una veritable rutina. Si l'un destrossava el seu rècord de punts, l'altre el replicava la temporada següent. I així. Per això, s'aplaudia si l'Atlètic de Madrid de torn gosava treure el cap i, fins i tot, emportar-se el títol. Era una excepció, com també veure el València pugnant amb els favorits l'últim curs; almenys d'entrada, fins que es va acabar la benzina i la història va ser la de sempre. Massa anys amb els de sempre prenent distàncies d'entrada, sense donar peu a cap sorpresa. Per això, el futbol, en general, celebra el que està passant actualment. Una rara avis en tota regla, si s'agafen els precedents. Ja no perquè ni Barça ni tampoc Reial Madrid són els actuals líders, que també. Sinó per l'enorme igualtat que hi ha a la Primera Divisió. Tanta, que cap equip ha pogut escapolir-se de la resta. Cap, que la classificació està ben apretada. I per allà hi treu el cap el Girona. Al seu ritme, just quan viu el seu millor moment i encadena cinc partits sense perdre, s'acosta molt més al lideratge que no pas al descens. Cal remuntar-se temps enrere per trobar un campionat similar, amb tanta igualtat. En fa gairebé dues dècades. I llavors, els gironins estaven uns quants esglaons per sota, pensant que això de jugar a l'elit era una utopia.

Ha passat un terç, suficient temps per corroborar que l'actual campionat és el més equilibrat del segle. Fa 17 anys que no hi havia un líder amb una puntuació tan baixa com l'actual un cop enllestida la tretzena jornada. Si ara al capdavant hi trobem el Sevilla de Pablo Machín, llavors encapçalava la classificació el Deportivo de la Corunya de Javier Irureta. Tant un com l'altre, amb 26 punts al seu caseller. Un escenari que en cap altra de les grans lligues europees es repeteix. El City és líder de la Premier amb 35 punts; el Juventus en té 37 per liderar la Serie A; 30 el Dortmund per comandar a Alemanya; i 42 n'ha aconseguit el PSG, que no té rival a França.

Aquella temporada 2001/02, en què l'actual president Delfí Geli encara era futbolista en actiu amb l'Alabès, va acabar coronant el València com a campió. Els de Rafa Benítez van necessitar 75 punts per alçar el títol, superant el Deportivo (68), Reial Madrid (66) i Barça (64) a la taula classificatòria. Hi va haver igualtat a dalt, com també a baix. La permanència, molt cara, l'acabaria marcant l'Osasuna, que es va salvar amb 42 punts; van baixar el Las Palmas (40), Tenerife (38) i Saragossa (37). Això és tot un avís per a l'actual Girona. Amb un campionat així d'apretat, els d'Eusebio necessitaran el màxim de punts per mantenir la categoria. De moment ja en tenen 20; suficient botí per ser setens, a tocar d'Europa. Amb aquesta mateixa targeta de punts, 17 anys enrere els blanc-i-vermells serien sisens a la taula. Posició que llavors ocupava l'Athletic. De ben lluny s'ho miraven els de Montilivi. Eren altres temps i la Primera Divisió quedava ben lluny.

El curs 2001/02 l'equip el va competir a la Tercera Divisió, ben lluny de la seva actual realitat. A mitjan novembre, quan a Primera just s'arribava al primer terç amb tantíssima igualtat, el Girona era novè amb 21 punts. Els tres últims els havia guanyat aquell cap de setmana contra el Gramenet B (3-1), just en l'estrena de Pep Moratalla a la banqueta. Entre d'altres coses, aquest mateix diari assegurava a la crònica que s'hava «recuperat el gust pel futbol» amb aquella actuació i que «Montilivi va acabar ovacionant l'equip». Eren altres temps. Esportivament, la temporada no va ser gaire més moguda. No es va perdre la categoria; tampoc es va pujar. Al final, un novè lloc a Tercera i a passar pàgina. No pas a pensar en l'esplendorós present, en què el club ha fet un salt qualitatiu en tots els sentits i les coses funcionen. Tot plegat a l'elit, lluitant amb els grans de tu a tu.

Una lluita renyida

Se sumaven menys punts i també es feien més gols. O es repartien més. El cas és que la lluita pel pitxitxi estava a anys llum de les xifres que s'han vist aquests últims anys. Diego Tristán va ser el màxim anotador del curs 01/02 amb 21 gols, seguit per Patrick Kluivert i Fernando Morientes, amb 18 cadascun d'ells. Després de la tretzena jornada, el mateix Tristán liderava aquest apartat amb 7 dianes. 6 en tenien Saviola i Tote, per 5 d'Urzaiz, Kluivert, Catanha, Mostovoi, Musampa, Raúl, Oliveira, Moisés i Makaay. Curiós, perquè si es comparen amb les xifres actuals, Cristhian Stuani seria llavors pitxitxi. I destacat. L'uruguaià duu ja 10 gols. Si manté aquesta inèrcia, no seria gens estrany que deixés enrere els números de Tristán. Xifra que ja va igualar el curs passat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit