Ahir vam sortir de Montilivi amb un munt de sensacions contraposades. Entre elles, la satisfacció de veure com el Girona FC s'ha classificat per primer cop en l'època moderna per als vuitens de final de la Copa, però també sabedors que això portarà un mes de gener molt exigent, amb un mínim de sis partits, que podrien ser vuit si també se supera la següent eliminatòria.
La sensació que Portu ha recuperat el nivell golejador de l'any passat, que ja havia trobat el dia del Rayo abans de lesionar-se; però que en canvi Doumbia està molt més a prop de desesperar la graderia de l'estadi que de marcar el seu segon gol amb la samarreta del Girona FC.
La gairebé certesa que Patrick Roberts pot donar molt a aquest equip, però que la seva baixa deixa molt tocades les opcions de rotacions i relleus en zona ofensiva. Vaja, que Eusebio perd un jugador que claríssimament optava a discutir la titularitat a Portu i Borja.
La sensació que Valery pot ser un element de futur immediat, però que Quique Cárcel no pot badar a l'hora de fer reforços en el mercat d'hivern. I no per falta de nivell del jugador escalenc, sinó per les moltes baixes que s'acumulen a la infermeria.
I encara que ahir se solucionés amb Granell i Portu de protagonistes, la sensació que l'esmentat Doumbia i el Choco Lozano no són relleus prou fiables si Stuani té un parell de mals dies. En canvi, la gairebé certesa que Bernardo es pot constipar, perquè Pedro Alcalá sempre està a punt. I que en la lluita del mig del camp, Douglas Luiz no té cap intenció de renunciar a tenir-hi una plaça, tot i la molta competència que hi ha. I la també certesa que entre els 21 punts a la Lliga i la classificació per a vuitens a la Copa, aquest Girona d'Eusebio ja no té res a envejar al Girona de Machín.
