ns haurem de tornar a preguntar una vegada més, i en els darrers anys ho hem fet molts cops, què té aquest equip que competeixi d'aquesta manera?
Perquè és igual si juguen els habituals o si ho fan els suplents, si juguen els veterans o si ho fan els joves del filial, si el rival és assequible o un primera espasa europea. En totes les circumstàncies l'equip competeix, sempre.
Aquest Girona d'Eusebio pràcticament no té relliscades. Pot agradar més o menys el model futbolístic, es pot estar més o menys d'acord en la vistositat del joc i es pot estar més o menys content amb qui juga o qui no ho fa, però ningú pot negar la capacitat de treball, d'esforç i de competitivitat que mostra tot l'equip al complet.
Ahir una mostra més, el dia que a les baixes obligades de Mojica, Aday, Roberts, Planas i Pons, el tècnic hi va voler afegir les voluntàries de Bounou, Porro, Juanpe i Stuani.
I en el seu lloc Valery i Paik, amb no habituals com Alcalá, Muniesa, Choco Lozano o Doumbia. Resultat?, lluita, remuntada, opcions per al 2-1 i seguir molt vius a la Copa. O el que és el mateix, un nou capítol de «nascuts per competir».
Aquest, com ja ha quedat explicat altres vegades, és el gran argument d'aquest equip, amb aquest argument es va fer gran a Segona, es va aconseguir l'ascens a Primera, s'hi va consolidar la permanència i es va camí de seguir fent moltes passes endavant. Perquè no ens enganyem, si un dia es perd aquest ADN, s'haurà perdut més de la meitat del potencial de l'equip. Perquè no cal dubtar que per qualitat hi ha molts rivals superiors al Girona FC. Com ahir, que uns jugaven amb jugadors del filial i els altres amb jugadors de primera línia mundial.
Veig els penals finals al Wanda Metropolitano. S'imaginen?
