Voldrem, podrem o ens interessarà recordar-ho o no, però en la penúltima jornada de la temporada 2013-14 dos gols d'Ortuño al camp de la Ponferradina ens varen salvar del desastre. El segon, a passada mil·limètrica de Juncà des de la banda esquerra, arribava després que la combinació de resultats deixés el Girona força minuts a Segona B. Aquell triomf es va arrodonir una setmana després amb el 3-1 a casa contra el Deportivo, partit del que en queda la imatge d'un Eloi marcant un gol preciós i celebrant-ho amb una afició que poques setmanes abans ja donava el descens per fet.

Només un any després, concretament el 7 de juny de 2015, i en l'última jornada d'una temporada brillant, en la qual s'havien sumat 82 punts, un gol Pablo Caballero en el minut 91 igualava el marcador entre el Girona i el Lugo. Com ja dèiem aquell dia, Montilivi i la mateixa ciutat varen plorar llargament. I ja no ho hem tornat a fer. D'aquell any es recorda poc la promoció fallida contra el Saragossa, tot i el 0-3 de l'anada. I de la campanya següent en queda l'estadística d'haver tornar a jugar per l'ascens, tombant primer el Còrdova i caient a mans de l'Osasuna en la ronda decisiva.

S'havia patit tant el dia del Lugo, que això va semblar una ferida petita, que a més va ser curada amb pocs mesos gràcies a l'ascens directe a Primera divisió, de la temporada 16-17. També ha quedat en l'anècdota que en la primera oportunitat de pujar es va perdre al camp del Nàstic 3-1, tot i haver començat amb el marcador a favor. O que de les cinc darreres jornades no se'n va guanyar ni una. L'única cosa que es recorda és que el 4 de juny de 2017, en un partit sense xuts a porteria, Girona i Saragossa empataven a zero i Montilivi es convertia en nou camp de Primera Divisió.

Ja hi havia Bounou, Ramalho, Alcala, Juanpe, Aday, Mojica, Granell, Pons, Borja i Portu, és a dir, gran part de l'equip que en aquesta temporada i mitja estan mantenint l'equip a Primera.

Vull dir amb tot això, que entre promocions, ascensos directes i permanències a Girona ens hem acostumat a la bona vida, al caviar futbolístic. I si faltava alguna cosa, aquesta ha arribat ara de la mà de la Copa. D'entrada superant l'Alabès amb els nanos del filial, després amb la campanada al Wanda Metropolitano i ara amb la imminent eliminatòria contra el Reial Madrid. Com diria l'argot popular: totes ens ponen.

Però caldria no oblidar d'on venim, ni des del club, ni des de la graderia. La glòria la sol donar una campanada a la Copa, però la vida segueix estant en la lliga. I no seré jo qui sigui alarmista, ni qui posi aigua al vi, però per molt que l'equip avanci a la competició del KO, caldria no oblidar que el Girona és un dels equips petits del campionat, que la segona volta pot ser molt dura i que no hauríem d'oblidar que, encara que sembli que fa molt, no fa tant, la ciutat plorava. No se'ns oblidi això, perquè seria fruit de no saber d'on venim, i que potser s'ha perdut un punt de saber patir pel camí.

Dit això, que passin el Madrid i el Barça, tot i que està força clar que el partit més important dels que venen ara serà el de l'Eibar.