Cal posar-se el pitet davant dels dos partits que viurà Montilivi en només cinc dies: avui contra el Barça i dijous davant del Madrid. Després d'anys i llàgrimes recorrent la Segona Divisió, aspirant a un ascens que semblava que no arribaria mai, i maleint un futur que ningú creia que seria tan gloriós, la ciutat de Girona rebrà els dos millors conjunts de l'estat en menys d'una setmana. Passi el que passi damunt del terreny de joc, no hi ha millor victòria que aquesta per a un club que va ser fidel a la paciència quan el destí li tancava les portes del cel, i que ho haurà de tornar a ser si els pròxims resultats no són els que desitja.
Ningú pot negar que el Girona, si continua així, es posarà en problemes més aviat que tard. No guanya des del mes de novembre a la Lliga, encadenant la seva pitjor sèrie a Primera -set jornades- i presenta els pitjors números dels darrers cinc anys. Que competeix i es baralla amb si mateix per intentar tornar a ser el que era, tampoc es pot discutir. Però fa massa setmanes que Eusebio parla de bones sensacions mentre els futbolistes no troben fets suficients a la gespa que desviïn la mirada dels dubtes externs. A deu punts del descens no fa gaire, la línia vermella avui està a només quatre punts. Quan l'àrbitre xiuli l'inici del Girona-Barça, és possible que a tothom se li oblidi, perquè l'ambició de fer-la grossa és tan gran que els registres no significaran res durant una hora i mitja. És el que té aquest equip: que manté una fam inacabable, i per això el més probable és que acabin la segona temporada a Primera amb la permanència sota el braç. Perquè és una gran sort passar aquest mal tràngol i seguir fora de les brases. La temporada està sent dura amb els d'Eusebio, que cada dia tenen més plena la infermeria i que recorren als futbolistes del Peralada per tenir un protagonisme que, per edat, encara no els pertoca. Malgrat tot, poden dir que no han caigut mai en descens i que a la Copa del Rei són vius als quarts de final. No és poca cosa.
Amb aquest atreviment, el Girona sortirà a brindar una tarda gloriosa als seus aficionats. Perquè mai ha guanyat el Barça. Perquè creu que ho pot fer. Perquè a la primera volta ja va estar a punt de donar la campanada. De motius fins i tot en sobren. Que Borja García no pugui jugar, dolgut per la trencadissa patida al Bernabéu, és un contratemps. Però encara hi ha recursos, com Granell, Lozano, Aleix Garcia o Paik i a la vida, la il·lusió és l'últim que s'ha de perdre. També torna Stuani, després de dos partits sense jugar, i això és sinònim de gresca. L'uruguaià la va fer grossa al Camp Nou. De fet, gairebé sempre que juga acaba ocupant totes les portades. Eusebio tornarà a capgirar l'alineació respecte al partit de Copa. No hi ha res a patir.
Que el Girona és un rival cada dia més respectat, ho demostra el fet que el Barça no es reservi res i Valverde hagi dit que ho prioritza. Pocs elogis li poden omplir més d'orgull al club gironí, que encara no sap el que és guanyar als blaugrana. Liderats per Messi i Suárez -tots dos han marcat més gols que els altres clubs de la Lliga-, la qualitat del Barça sembla infinita; però està lluny de la versió que va admirar el món sencer ara fa uns anys. Fins i tot, els partits on creu que ho té guanyat abans de competir perquè és molt superior al rival, se li solen ennuegar. A la Lliga, ha guanyat els set últims partits. Precisament, les jornades que fa que el Girona no guanya. Qui sap si avui serà el dia on els gironins tornaran a sumar de tres en tres. El que sabem segur, és que competiran amb el cor. Com fan sempre. La ciutat pot presumir d'un equip que ha lluitat molt per viure tardes com aquesta.
