08 de febrer de 2019
08.02.2019
ROBERTO SANTAMARÍA · Porter de l'Osca

«Vaig arribar a pensar que mai jugaria a Primera, però ho he pogut aconseguir»

Als 33, Roberto Santamaría (Pamplona, 1985) ha pogut obrir la porta de la Primera Divisió amb l'Osca. El porter navarrès va defensar els colors del Girona entre el 2010 i el 2012 i demà torna a Montilivi com a titular del conjunt aragonès. Ha viscut la cara amarga del futbol amb descensos a Segona B amb el Ponferradina i el Mallorca, però a El Alcoraz ha pogut gaudir del debut a la màxima categoria.

08.02.2019 | 01:33
Roberto Santamaría, fent una estirada en un entrenament d'aquesta temporada a Osca.

Com està vivint l'estrena de l'Osca al màxim nivell? És una experiència inoblidable?

Està sent preciós malgrat que, malauradament, la situació en què ens trobem no ens deixa gaudir com voldríem. Però ho estem donant tot, intentem demostrar que desitgem mantenir-nos a l'elit i no ens pensem rendir per més obstacles que tinguem al davant.

Tot i ser suplent habitual, li va tocar sortir al camp el dia de l'ascens contra el Lugo, per una lesió de Remiro. Què li va passar pel cap?

Va ser un moment de moltes emocions, de responsabilitat i de pressió perquè no havia competit en tot el curs i no és fàcil. Per a mi, és un orgull haver contribuït al primer ascens a Primera de l'Osca. Sempre podré dir que vaig posar el meu petit gra de sorra per aquell èxit.

L'alegria que van sentir quan ja eren de Primera, es pot explicar amb paraules?

No, impossible; no es pot descriure. És un dels dies més feliços de la meva vida, esportivament parlant. Aconseguir aquesta fita amb un club tan humil i una ciutat tan petita, té un extra de grandesa. M'emociona, la veritat.

El començament de Lliga també va ser fantàstic: victòria a Eibar i empat a San Mamés.

Vam començar molt i molt bé, lligant quatre punts dels sis possibles. Guanyar a Ipurua té molt valor i a San Mamés vam aixecar-nos per igualar un desavantatge de dos gols. És una mostra del caràcter d'aquest equip, malgrat que ara ens està costant moltíssim sortir de baix.

Una mala dinàmica va propiciar la destitució de Leo Franco, rellevat per Francisco. Què els ha aportat el canvi?

És un entrenador que té molt clares les seves idees, ens transmet tranquil·litat i confiança. Des del primer instant que va aterrar al vestidor està mantenint una línia a seguir i ens fa creure que estem en el camí correcte per assolir l'objectiu.

De sobte, vostè és titular a València. I ara viuen una ratxa de set punts de quinze que els permet mantenir l'esperança.

Hem d'anar dia a dia i treballar de valent, sense mirar més enllà. Tot el que no sigui això, ni ens interessa ni ens convé. Sabem en quina situació estem i que arribar a l'objectiu de la permanència serà complicat, però esgotarem totes les possibilitats.

Han deixat la porteria a zero en els dos darrers partits i contra el Valladolid van marcar quatre gols. A Primera, la contundència a les àrees és l'aspecte determinant?

Aquest és el canvi més gran, malgrat que també crec que hem fet mèrits per tenir més punts a la butxaca. Tampoc diré que n'hauríem de portar trenta, però recordo molts partits a El Alcoraz on hem anat guanyant i, per les circumstàncies que sigui, no hem tancat el partit i se'ns han escapat punts. És cert que ens penalitza la poca eficàcia, però penso que és una barreja de molts factors: el fet de saber portar la categoria, la manca de fortuna en moments puntuals...

No fa gaire, va viure l'altra cara de la moneda: dos descensos consecutius a Segona B amb la Ponferradina i el Mallorca. Va ser dur?

Moltíssim, no ens enganyarem. Són coses que et marquen i no les oblides. Vaig estar molt fotut, com tots els meus companys. A ningú li agrada perdre la categoria. Li dones moltes voltes, t'ho qüestiones tot, busques explicacions a cada detall... Però si alguna cosa he après, és que passi el que passi, la vida continua i res s'atura.

Sentia que mai arribaria a l'elit?

Sí, sí. Després de tants anys sense tenir cap oportunitat, penses que no està fet per tu o que no estàs en el lloc i el moment oportú. Per sort, ho he pogut aconseguir.

Demà torna a Montilivi, on una victòria els reenganxarà a la lluita per la salvació. Cada setmana és una final?

Fa tantes jornades que ens juguem les garrofes, que ens hem acostumat a tenir urgències. Tots els partits són importants i es decideixen per petits detalls, també era clau guanyar el Valladolid i ho vam fer.

Creu que és possible que el Girona i l'Osca se salvin?

Per què no? Nosaltres som realistes i tenim la consciència de ser qui ho té més difícil, però mentre hi ha vida hi ha esperança.

Quins records té del seu pas pel Girona?

És un club al qual li tinc una estima especial. Ha canviat molt, de quan vaig ser-hi. Recordo que el primer any (2010-11) va ser magnífic i tothom sap dels problemes extraesportius de la segona temporada (2011-12). Però el vestidor era fantàstic i persones com en Galiano (delegat) o en Jota, són entranyables.

A Montilivi va coincidir amb Toni Jiménez, ara entrenador de porters al Tottenham de Mauricio Pochettino. És molt important en la seva trajectòria?

És una de les figures amb més pes, sí. Em va influir positivament, perquè era capaç de convèncer-me a mi mateix sobre les meves capacitats. Vam crear una bonica amistat que encara dura.

Què li ha semblat tot el que ha passat amb el Reus, un seu exequip?

Tot el que estan passant els jugadors, el cos tècnic i els treballadors és terrible. Mantinc el contacte amb alguns i em dol profundament. No és ni mig normal que algú s'estigui sense cobrar. I em provoca tristesa que per una persona, tothom hagi hagut de pagar. A qualsevol que li agradi aquest esport o hagi format part del club, veure això li fa mal. I no s'ha estat just amb l'afició, petita però fidel, perquè tampoc se l'ha tractat com se l'hauria d'haver tractat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook