10 de febrer de 2019
10.02.2019

Gestió, tranquil·litat, retorn als orígens

10.02.2019 | 00:52

l problema no és que el Girona hagi sumat només 4 punts dels darrers 30 disputats, ni que porti deu jornades seguides sense guanyar, ni tampoc que el seu futbol hagi anat a menys i que tingui poques oportunitats de gol. Ni tan sols seria que hagi encaixat 19 gols en deu jornades, les mateixes que fa que no manté la porteria a zero i que s'allarguen a 15 si comptem els partits de Copa d'aquest mateix període. El problema no seria cap d'aquests individualment, el problema seria que tot això junt ha fet un paquet tan gros, que els deu punts d'avantatge respecte el descens que tenia fa nou jornades s'han esvaït i que la tranquil·litat que hi havia s'ha convertit en neguit per estar festejant amb els llocs de descens.

I ara què? Es deu preguntar l'aficionat. Doncs ara més tranquil·litat que mai,més gestió interna que mai i més confiança -que en aquests moments és just el que falta-, que mai.

Però això no hauria de fer perdre de vista que també cal una anàlisi exhaustiva i a fons del perquè s'ha arribat aquí. Cal saber perquè un equip que havia deixat molts dies la porteria a zero ara és un colador -31 gols en 15 partits són una dada irrefutable i una càrrega massa gran per un equip que opta a salvar-se-.

Caldria reflexionar no només sobre la confecció de la plantilla, sinó sobre la gestió feta en el mercat d'hivern. En el primer apartat, abans d'arribar al mes de gener, qui més qui menys ja veia clar que Stuani no tenia substitut, o que com a mínim un possible relleu quedava a anys lluny de l'uruguaià.

Caldria saber perquè el substitut d'un lateral dret novell de només 19 anys, és un altre vailet de també 19 anys. Caldria plantejar-se, un cop lesionat Patrick Roberts, si el mercat d'hivern no podria haver previst algun substitut a la zona de la mitja punta on Borja i Portu tenen assegurada la titularitat de per vida. Cosa gens bona, si tenim en compte que Borja es pot lesionar com ha passat i que Portu està molt lluny del nivell que li vàrem veure en els dos primers terços de lliga de la temporada passada, tot i que això mereixerà un dia un capítol a part.

I sense endinsar-nos massa en el tema, però si el suficient per analitzar-ho, caldria saber on ha deixat aquest equip la idea i execució del joc del sistema que fa servir.

El Girona FC juga des de fa anys amb els tres centrals, que són els que en gran part han d'impedir rebre gols; però a l'hora la importància vital del dibuix són els carrilers. I en aquest sentit s'ha deixat de fer mal al rival. Jugar per una sola banda facilita molt la tasca de l'equip que es té al davant i no reactivar la sensació de fer por pels dos costats obliga a jugar pel mig i enviar pilotes a Stuani, amb l'avantatge que es dona als centrals rivals, sobretot si poden treure l'uruguaià lluny de l'àrea.

Vaja, massa incògnites que han debilitat l'equip, en ajuda no cal negar-ho de l'allau de lesions que també hi ha hagut. O sigui que entre una cosa i l'altre, a Eusebio no li està essent, ni li serà fàcil buscar revulsius, ara que l'equip els necessitarà més que mai.

De fet, és del tot clar que el gran revulsiu ha de ser tornar a deixar la porteria a zero, aprofitar les ocasions -poques o moltes- que es tinguin al davant i lluitar noranta minuts com ho ha acostumat a fer aquest equip. Pràcticament amb el que hi ha ara es va pujar a Primera, amb aquest mateix planter es va mantenir la categoria la temporada passada. I amb aquests mateixos jugadors es pot repetir ara l'objectiu de la permanència. Queden quinze partits i calen encara 18 punts, un quaranta per cent del que queden per disputar.

Si estiguéssim d'acord que a l'equip li falten prestacions, aleshores convindríem que els punts que falten s'han de treure amb la part més aguerrida i competitiva que hagi mostrat el conjunt gironí en els seus millors moments de la temporada.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit