El Girona no és a l'UVI però gairebé després de caure ahir contra el cuer en un dels pitjors partits de l'equip des que és a Primera. A qui guanyaràs si no pots superar ni l'últim classificat, el dia que tenies marcat amb vermell per iniciar la reacció? La d'anit va ser una dolorosa derrota que confirma, a aquells que encara es negaven a veure l'evidència, les mancances d'un equip candidat al descens.

El naufragi de l'equip diumenge passat a Eibar (3-0) no va ser cosa d'un mal dia. Merescudament va perdre el Girona contra l'Osca el dia que no podia fer-ho. Era un dia assenyalat per sumar tres punts que permetessin acabar amb la ratxa de 9 jornades sense guanyar i agafar una mica d'oxigen. Res.

Tot al contrari. En comptes d'aturar la caiguda lliure, l'equip es va diluir, impotent, davant un Osca que va fer dos gols en les seves dues primeres arribades (m.34 i m.39) i va veure com a la represa el Girona era incapaç de fer-los pessigolles. L'expulsió de Bernardo (m.68) va sentenciar un partit que pot suposar un punt d'inflexió negatiu per al Girona. Amb el mercat d'hivern tancat, cap bri d'esperança apareix a l'horitzó de Montilivi. El que s'hi veu són núvols, forces i molt negres. I el pitjor de tot és que ni l'equip ni la banqueta conviden a l'esperança.

Veure com el Rayo finalment no puntuava a Cornellà va ser l'única bona notícia del capvespre. El Girona començava el partit fora dels llocs de descens i focalitzava tota la seva atenció en aconseguir una victòria contra l'Osca. Tocava guanyar. Com fos però guanyar. Amb aquesta intenció va sortir un Girona que amb Borja García havia de trobar la clarividència ofensiva perduda les últimes jornades.

El madrileny, juntament amb Bernardo i Pedro Porro van ser les tres novetats de l'onze titular d'Eusebio. Per molt cuer que fos, l'Osca no vendria gens cara la seva pell. Ningú regala caramels a Primera i menys un equip ferit que s'aferrava al seu instint de supervivència per continuar amb opcions. Un duel de necessitats en el qual qualsevol detall podia decantar la balança.

Un pèl accelerat, al Girona li va costar entrar al partit. Més encara crear perill. No es trobava còmode el conjunt gironí, que va veure a més a més com en una acció aïllada els queia una gerra d'aigua glaçada. L'Osca s'avançaria al marcador gràcies a un xut potent i col·locat amb la cama esquerra del Chimy Ávila que va sorprendre Bounou arran de pal.

El gol va fer molt de mal als homes d'Eusebio que, tot i això, van veure com Santamaría evitava increïblement l'empat en una doble rematada franca de Pedro Porro que encara ningú sap com no va entrar. El 0-1 era d'allò més preocupant però l'escenari es va enfosquir encara més, només cinc minuts després, quan el mateix Ávila aprofitaria una pilota morta dins l'àrea i lliure de marca va batre Bounou per fer el segon gol visitant. El 0-2 més que amoïnar, que també, era d'allò més desil·lusionant per a un equip que no oferia cap símptoma de reacció i una afició que emanava un sentiment barreja d'incredulitat i desencís.

Ben pocs haurien apostat per un 0-2 favorable a l'Osca a la mitja part, però la realitat era que aquest era el resultat que reflectia el marcador quan s'arribava a la mitja part. Eusebio estava obligat a moure fitxa i també, per què no, a clavar un ruixat de crits als seus homes. L'equip no estava responent al que exigia el partit. La poca claredat en atac anava acompanyada d'unes facilitats defensives que l'Osca havia sabut aprofitar d'allò més bé per fer gairebé impossible la victòria.

Tot i això, en el fons, molt en el fons, Montilivi somiava en la remuntada. A la mitja part, Borja García i Valery es van quedar a la banqueta i els seus llocs el van ocupar Paik i Granell. Eusebio canviava el sistema i passava a jugar amb un 4-3-3 amb Raúl García de lateral esquerre i un trident ofensiu amb Portu, Stuani i Paik. Calia, com a mínim, intentar-ho. Caure sense presentar batalla, tal com havia passat a Eibar diumenge passat, no es podia tornar a repetir. L'afició esperava un Girona intens, que mossegués d'allò més només saltar a la gespa però ni això.

L'equip navegava. Més pujada faria el partit encara quan Bernardo va veure la segona targeta groga per un salt amb Enric Gallego i va enfilar el camí dels vestidors (m.68) deixant el Girona en inferioritat. Els blanc-i-vermells corrien i corrien com un pollastre sense cap intentant que en alguna acció aïllada arribés un gol que els posés al partit. Stuani estaria a punt d'aconseguir-ho en una rematada de cap a la sortida d'un córner que es va estavellar a la creueta. No hi havia maneres. Mentrestant, l'Osca estava d'allò més satisfet amb el resultat i deixava passar els minuts. No patien. Fins i tot Ferreiro hauria pogut fer el tercer si Bounou no ho hagués evitat.

Sense motius per creure, els darrers minuts van ser un martiri per als jugadors del Girona alguns dels quals, amb el xiulet final van caure estesos a terra senyal d'abatiment, mentre una part de l'afició els reconeixia l'esforç i una altra, mostrava el seu disgust amb xiulets.