El Girona ja les té aquestes coses. És un equip singular. Abonat a renéixer i a sobreviure davant les adversitats. També a protagonitzar patacades sonades i inesperades. Cops durs, com aquell 2-4 amb el Xerez de fa uns anys, el fatídic 1-1 contra el Lugo que tothom recorda quan ningú ho voldria fer. Però sobretot a signar alegries, gestes. Fa un any i mig, d'entre les seves gairebé nou dècades d'història, que juga a Primera i ja n'ha viscut unes quantes. Aquest curs, no fa més que afegir-ne a la col·lecció. L'última, l'1-2 d'ahir al migdia al Santiago Bernabéu. El millor escenari possible per acabar amb una pèssima ratxa, signar la primera victòria del 2019, espantar un xic els fantasmes, donar més crèdit a Eusebio i allunyar-se, encara que ni de bon tros definitivament, del descens. Tot això, amb un triomf.

Però no va ser un triomf qualsevol. Per l'entitat del rival, l'escenari, el context i pel com. Ho va fer remuntant, una rara avis dels gironins a la màxima categoria. Com a curiositat, val a dir que l'equip català només ha capgirat dos cops un marcador advers per acabar guanyant des que és a la màxima categoria. I totes dues vegades, la víctima ha estat el Reial Madrid. Han passat 446 dies entre un partit i l'altre, però les similituds són enormes. A finals de novembre del 2017, els blancs visitaven Montilivi per primer cop. S'avançaven amb un gol d'Isco, però Stuani i Portu li donaven la volta a la truita després del descans. 2-1 i primera campanada a l'elit. Un any i dos mesos més tard, la història es repetia. Aquest cop, era Casemiro el primer en obrir la llauna. Els encarregats de capgirar el marcador, els mateixos: Stuani i Portu. Al final, un heroïc 1-2 a Chamartín. La tercera remuntada no s'ha viscut pas a la Lliga, però sí a la Copa. Va ser el mes de desembre passat, a l'estadi i davant l'Alabès en la tornada dels setzens de final. El resultat, també un 2-1. I sí, aquell dia també va ser Portu qui veia porteria per segon cop; l'empat l'havia fet Granell.

Benvinguda reacció

Necessitava un resultat així el Girona. No només per la imatge externa i pel ressò que provoca guanyar el Reial Madrid i fer-ho al Bernabéu. Que també, sinó per les necessitats pròpies d'un equip que venia d'enllaçar deu jornades sense vèncer. La situació era crítica: no es guanyava des del novembre, s'havia desaprofitat un marge de deu punts sobre el descens (la diferència era de només un) i, a banda d'haver dit adeu a la Copa, a la Lliga no es feia altra cosa que encadenar derrotes. Per això, el d'ahir va ser un cop a la taula en tota regla que permet respirar als de Montilivi. Tant, que ara el descens es troba a quatre punts, després que el Rayo Vallecano perdés el dissabte a casa amb l'Atlètic de Madrid. A tot això, Eusebio Sacristán respira. El tècnic va dirigir el seu partit número 30 a la banqueta del Girona i ho va fer apagant el seu primer foc. Si hagués perdut, no hauria estat gens clara la seva continuïtat. Ara ha guanyat una mica més de crèdit; sobretot després de la lliçó tàctica que va oferir al Bernabéu i que li va servir per contrarestar la proposta de Solari. A tot això, Eusebio guanyava per primer cop el Reial Madrid des que és entrenador. Abans, nou derrotes. Aquest any, el de La Seca pot presumir d'haver entrenat un equip que ha estat capaç d'empatar al Camp Nou (2-2) i al Wanda (3-3), a part de ­guanyar a Mestalla (0-1) i al Bernabéu (1-2).