03 de març de 2019
03.03.2019
Diari de Girona
· OPINIÓ

Josep, moltes gràcies

03.03.2019 | 01:00
Josep, moltes gràcies

Si Josep Gusó en comptes de ser directiu hagués estat futbolista, hauria sigut aquella mena de jugador odiat profundament per l'afició rival, però encara més profundament idolatrat per la pròpia. Aquell perfil de jugador capaç d'enganyar l'àrbitre amb una caiguda a l'àrea o de buscar les pessigolles al rival, sempre amb una cara fins a cert punt angelical.

A l'hora, hauria estat aquella mena de jugador capaç de jugar en grans escenaris sense posar-se nerviós, carregant-se l'equip a l'esquena i fent creure als seus companys que res, absolutament res, era impossible. Així, més o menys, era als despatxos.

Per ell, el club era un tros de paper doblegat que portava sempre a la butxaca de la camisa. Allà hi havia anotacions de tota mena, sempre curtes, referencials, que ell desenvolupava en el moment que tocava i de la manera que calia. Gusó va pujar l'equip a Segona A, només pel bé que se sabia moure. En una època complicada i sense diners, quan els jugadors no cobraven s'amagava i quan es rebotaven molt, aleshores sortia a donar la cara. Tenia la idea clara i el missatge encara més: «No hi ha diners, o sigui que si voleu cobrar, heu de pujar». I tornava a desaparèixer, sabent que havia donat el missatge just i concret. I l'equip va pujar.

Però el seu gran triomf no va ser col·locar el Girona FC a l'LFP, va ser transformar-lo en SAD. Poca gent a part d'ell, molt poca, podria explicar com es va fer, però això ja fa temps que és el de menys, l'important,amb transaccions internacionals o sense, és que el club gironí es va establir en una plataforma on en comptes de buscar recursos desesperadament els rebia només per fer allò que s'havia fet sempre, jugar a futbol.
El Gusó directiu, com hauria fet el Gusó jugador, hauria estat aquell que solucionant els problemes dins el camp, hauria deixat protagonisme a algun company a l'hora d'aparèixer davant els micròfons i les càmeres. Ell en fugia.

En l'àmbit més personal, li agradava asseure's en bones taules, però menjava poc, gaudia més de la conversa que de l'àpat. El futbol, però també les coses diverses de la vida, el feien un bon contertulià. Amb un punt de vista que calia escoltar sempre, sempre. En l'àmbit personal, semblarà una fotesa, però d'ell vaig aprendre que dos mitjos gintònics compartits sempre eren millor que un gintònic pres en solitari.
En l'àmbit professional vàrem tenir moltes converses privades i públiques, aquestes últimes a través del micròfon. D'una d'elles també en vaig empeltar d'una filosofia molt seva: «En l'esport professional, el primer guanya, el segon perd i els altres participen». En el seu moment vaig trobar la frase sensacional, encara la hi trobo.

Ell, que mai havia pensat que seria president, es va convertir en pocs anys en el que ha aconseguit la fita més rellevant del club en els seus 98 anys d'història, col·locar-lo en el futbol professional. I quan va plegar, es va apartar del focus mediàtic, com a ell li agradava, tot i que en la mitja distància se sentia orgullós del que havia aconseguit. No sé si és una percepció meva o si realment és així, però se li ha valorat poc la fita assolida i la feina feta. Insisteixo, feta a la seva manera, però el resultat de la qual ara la gaudeix Girona sencera jugant contra els grans equips d'Europa.
Hi ha dues maneres d'agrair-li-ho. Dient-li gràcies, Josep, o bé, Josep, gràcies. També pel que em vares ensenyar.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook