«Ningú cau en l'oblit si es continua parlant d'ell. Recordeu-lo amb una rialla i dieu el seu nom, així el seu llegat es mantindrà viu». Són paraules que es van sentir ahir durant la cerimònia de l'últim adeu a Josep Gusó, president del Girona entre el 2005 i el 2010, que va morir divendres al vespre als 60 anys. L'enterrrament va congregar a més de 200 persones que van voler acomiadar una figura clau en l'actual èxit. Amb Gusó al capdavant, el Girona va tornar al futbol professional. Ha passat més d'una dècada, però l'agraïment per aquella fita ha de ser etern. Si avui el Girona és de Primera, és perquè un dia va ser de Segona. I aquell dia, el protagonista va ser Gusó.

Delfí Geli va encapçalar la nombrosa representació del club gironí, que a títol individual es va voler sumar al condol amb la presència de tres dels seus capitans: Àlex Granell, Pere Pons i Aday Benítez. També hi eren en Josep Maria Luis, Jota, l'encarregat de material i Javier Galiano, el delegat que va arribar sota el mandat de Josep Gusó. Tampoc hi va faltar Albert Mateos, el cap visible de l'àrea social, ni alguns representants de l'àrea de comunicació i diferents treballadors del club que tenien un fort lligam emocional amb l'expresident del Girona.

L'emotivitat de Javier Salamero Entre els nombrosos assistents a l'acte, que va tenir molta intensitat sentimental, també hi van figurar càrrecs il·lustres del passat més recent del club gironí: els expresidents, Narcís Roche, Jordi Roche i Joaquim Boadas; l'entrenador de l'ascens a Segona A, Raül Agné; i jugadors de la plantilla del 2008, com Diego Rangel o Sergi Raset. O el capità del Girona durant l'ascens a Primera, Eloi Amagat, que també va coincidir amb Gusó durant els seus primers passos al club. Tothom va voler estar al costat de la família, perquè la petjada que deixa és immensa. No hi ha millor èxit que ser recordat d'aquesta manera. Tal com va explicar Javier Salamero, que es va encarregar de recitar la carta que li va escriure i va publicar aquest diari en l'edició d'ahir: «Els herois són herois perquè no saben que ho són». Descansa en pau, Josep.