Un dels lemes que més fortuna han fet els últims anys a Montilivi és el de l'«Orgull gironí». L'equip va passejar el missatge bona part de la temporada passada a la part frontal de la samarreta i, enguany, el continua lluint, més petit, a l'esquena. Arran de l'ascens a Primera Divisió i de les dues temporades, de moment, a la categoria, l'afició gironina està d'allò més orgullosa del seu equip i dels seus jugadors. Cristhian Stuani és l'home-gol de l'equip i segurament s'endú la gran majoria de les portades, elogis i popularitat. També Portu, malgrat haver perdut l'espurna de la temporada passada, és un dels jugadors més estimats d'una afició que, al marge de l'uruguaià i el murcià, també té altres ídols més silenciosos. Més propers o més nostrats, pel fet de ser gent de la terra, com ara Àlex Granell i Pere Pons, que ha confirmat el creixement que apuntava els últims anys a Segona A. El de Sant Martí Vell ara se les heu amb Kondogbia, Koke, Busquets o Casemiro amb la mateixa humilitat que ho feia quan defensava, no fa tant, la samarreta del Girona B a Segona Catalana. El 2012 Rubi li va donar l'alternativa en un partit de Copa del Rei a Gijón contra l'Sporting i des de llavors -amb uns mesos, també importants, de cessió a l'Olot a Segona B- no ha parat de créixer vestit de blanc-i-vermell. Continua sent jove, però s'ha fet gran a Montilivi, on ha somrigut, plorat i, en definitiva, madurat fins a convertir-se en un dels jugadors que més vegades ha defensat la samarreta blanc-i-vermella. De fet, si tot va com ha d'anar, dissabte a Leganés Pons celebrarà el seu partit número 200 amb el Girona. Una xifra més que important i que el situa en el top-3 de futbolistes amb més partits al club en aquesta etapa moderna.
Poc amant dels focus mediàtics i dels micros, per a Pere Pons el partit de dissabte a Leganés tindrà poc d'especial. Se'l pendrà amb la mateixa normalitat i competitivitat que qualsevol altre, conscient de la transcendència dels punts en joc. Res d'extraordinari per a un noi que, encabat, sí que ho celebrarà amb la família i els amics. Un jugador humil, que es va emocionar a principis de temporada quan la seva penya li va fer una festa sorpresa a Montilivi pel sisè aniversari del seu debut. És segurament pel fet de venir de baix i d'haver pencat a dojo fins a arribar al primer equip, un dels factors que el fa un dels preferits de l'afició. Bon jan i de tarannà humil i modest, és el motor del Girona. L'home que fa anar la sala de màquines i sobre el qual se sosté el mig al camp de l'equip les últimes temporades. Corre, talla, passa, corre, puja, baixa i torna a córrer. Mai cap crit a cap company. Al contrari, sempre un «som-hi!» a punt per als pitjors moments. I així fins a arribar als 199 partits amb el Girona.
Dissabte a Butarque tornarà a ser titular perquè és imprescindible per a Eusebio. Ho era abans amb el 3-5-2 com a interior i ho és ara amb el nou sistema 4-1-4-1. Contra el València va actuar de pivot per davant de la defensa ocupant el lloc de Douglas Luiz, tot i que a Vallecas, al Bernabéu i davant la Reial Societat ho havia fet d'interior. Sempre, això sí, fent-se un tip de fer quilòmetres amunt i avall recuperant pilotes i cada cop participant més en la creació del joc. Serà el seu partit número 200. El primer centenari el va celebrar la temporada 2015-16 a Montilivi contra l'Alcorcón (2-0).
Seran 200 partits que situen el gironí com el segon jugador amb més partits al futbol professional d'ençà de l'ascens a Segona A el 2008. Només el supera Migue González, amb 226. Pons està per davant d'homes històrics com Jandro Castro, Eloi Amagat, Jose Martínez, Felipe Sanchón o Jordi Matamala. De l'actual plantilla, Pere Pons és el futbolista amb més partits a l'esquena. Rere seu hi són Granell (180) i, ja a una certa distància, Ramalho (148), Borja García (142) o Aday Benítez (140). Pons va debutar un llunyà 12 d'octubre del 2012 al Molinón substituint Joseba Garmendia (m. 59) en partit de segona ronda de Copa del Rei. La greu lesió del migcampista basc tres dies després a Montilivi contra el Las Palmas (5-0) suposaria el debut de Pere Pons a la Lliga i el començament d'una exitosa carrera amb el club de la seva terra. Aquell vailet nerviós i tímid que lluïa el 29 a l'esquena entre Jandro Castro, Javi Acuña, Jofre Mateu o Tébar és ara l'amo del dorsal 8 i un dels capitans del Girona a Primera Divisió.
