Amb la victòria a Leganés (0-2) de fa un mes, a Montilivi es van viure quinze dies d'una calma beneïda i d'allò més agraïda. L'equip recuperava la bona línia de joc i resultats i encadenava tres triomfs a domicili contra Reial Madrid (1-2), Rayo Vallecano (0-2) i Leganés (0-2), que sumats a un punt contra la Reial Societat (0-0) i un bon partit contra el València (2-3) a l'estadi convidaven a l'optimisme. El marge amb les posicions de descens s'havia tornat a eixamplar fins als 9 punts i l'objectiu es veia a tocar a 10 jornades per al final de la competició. Ara bé, ha quedat clar que l'aturada de seleccions post-Leganés no va provar a l'equip. Des de llavors, el Girona ha encadenat quatre derrotes consecutives i ha passat de tenir l'objectiu de la permanència a tocar, a veure's al llindar de la zona de descens amb només tres punts d'avantatge.

Una altra situació complicada per a Eusebio Sacristán que diumenge passat contra el Vila-real va sentir una cridòria contra ell més forta que de costum. El canvi de Doumbia per un Patrick Roberts que era l'únic que estava mostrant quelcom de desequilibrant va ser la gota que va fer vessar el vas i en el moment que el quart àrbitre va ensenyar el dorsal 17 de l'anglès, la xiulada cap al tècnic va ser generalitzada. Al final del partit també hi va haver algun tímid intent que demanava el seu cap. Sens dubte, l'actual és la situació més delicada per a l'entrenador castellà, que veu com el Girona encara les 6 darreres jornades amb l'aigua al coll i a les portes d'una doble visita a Vigo i Valladolid en què s'hi juga gairebé bona part de la temporada.

No és el primer mal moment d'Eusebio a la banqueta del Girona però el fet de tenir tan a prop el final de Lliga i veure el perill tan a prop sí que fa que sigui el més delicat. També ho va ser la setmana abans de visitar el Reial Madrid a mitjan febrer. Aleshores, el coixí respecte al descens també s'havia anat aprimant fins a convertir-se tan sols amb un llençol de només un punt. Un avantatge que a les portes de visitar el Madrid tothom donava per perdut. Tanmateix, el tècnic es va saber reinventar i va sacsejar l'equip tàcticament deixant el clàssic 3-5-2 per apostar pel seu 4-1-4-1. Eusebio va pitjar la tecla bona i el Girona va donar la gran campanada a Chamartín, d'on en va aconseguir una històrica victòria (1-2). Un triomf que va anar d'allò més bé a un Girona que havia perdut les darreres quatre jornades (Osca, Eibar, Barça i Betis), n'encadenava deu sense guanyar i acumulava una ratxa, entre Lliga i Copa de 13 partits sense conèixer la victòria. Aquell dia al Bernabéu va semblar ser un abans i un després a la temporada del Girona. L'equip va respondre en una situació límit amb un gran partit i, el millor, un magnífic resultat que va tenir continuïtat les jornades següents.

Durant la temporada i en diverses entrevistes, Eusebio ha reconegut que a banda d'abans del partit al Bernabéu va patir també moments complicats. La Lliga no va començar bé amb l'empat a res contra el Valladolid, la derrota davant el Reial Madrid (1-4), l'afer Portu i l'adeu de Timor. Durant la pretemporada, el tècnic havia treballat alternativament els dos sistemes: el 3-5-2 amb què la plantilla havia jugat les quatre últimes temporades i el seu habitual 4-1-4-1 o 4-3-3. El tècnic va ser fidel a les seves idees i va decantar-se pel 4-3-3 d'entrada. Tot i això, els fluixos resultats van fer-lo dubtar fins que, d'acord amb la plantilla, va decidir implantar el 3-5-2 definitivament després de la derrota contra l'Eibar a Montilivi (2-3). D'ençà d'aquell resultat, el Girona va passar a jugar amb tres centrals i va començar a recollir bons resultats. El primer, a Anoeta, amb un bon empat (0-0). Després van venir dues victòries contra el Rayo (2-1) i a València (0-1) les quals anirien acompanyades per dos empats a casa contra Leganés (0-0) i Atlètic (1-1) i un gran triomf a Cornellà contra l'Espanyol (1-3). Una ratxa que va donar la raó al tècnic amb la seva decisió de tornar al 3-5-2.

Eusebio és davant del seu tercer moment límit d'una temporada amb molts alts i baixos i condicionada també per les greus lesions d'Aday i Mojica. És el cap visible del vestidor i això el situa al focus de totes les crítiques de l'afició. Tanmateix, des del club no hi ha dubtes sobre la seva continuïtat i la confiança, de moment, és màxima. La feina del tècnic és ara tornar a tocar el botó adequat per desencallar l'equip de l'espiral de negativisme en què s'ha posat. Hi haurà canvi de sistema? La solució, dissabte a Vigo.