20 de abril de 2019
20.04.2019
Diari de Girona

Si el Girona s'ha d'aixecar, millor que ho faci aviat

Douglas, Bernardo, Granell i Valery són les novetats d'Eusebio per encarar el transcendental duel a Balaídos

20.04.2019 | 00:09
Patrick Roberts en el Girona -Vila-real de Montilivi.

El que està fet, fet està. Ja no hi ha marxa enrere. S'ha d'acceptar, pair i mirar endavant. Viatjar a través del temps i de l'espai no és possible ni està inventat, per la qual cosa el Girona s'ha de centrar en el present per intentar que el futur sigui el més positiu possible. Va tenir l'oportunitat d'agafar aire amb tres dels quatre últims partits a casa, però no se'n va sortir. Ni a Montilivi, ni en el parèntesis al Wanda. Els va perdre tots. Allò que precisament no havia de passar. Ni un punt al sarró. Cap, zero. El resultat és evident: complicar-se la vida, enfangar-se i inflingir-se una pressió que fins fa ben poc no hi era. La realitat és la que és. La d'un equip que ha entrat de ple en la lluita per a la supervivència. La part positiva és que encara no ha trepitjat el descens i que dels conjunts de la part baixa és el més ben classificat. La negativa, que ara ha d'afrontar dues sortides consecutives a camps de dos rivals directes com ho són el Celta i el Valladolid. La primera, aquest migdia (13.00 hores, per beIN LaLiga) a Balaídos. Un escenari hostil i un rival més que necessitat que dibuixa una trajectòria oposada a la dels d'Eusebio. Se li suma l' efecte Aspas. Des que el seu futbolista franquícia va sortir d'una lesió, amb ell al camp l'equip no ha fet altra cosa que encadenar bons resultats. Per tant, la missió d'avui és de les difícils, de les que només s'aproven si se serren les dents i es fan les coses bé. Totes.

Psicològicament tocats, per més que el tècnic asseguri que la plantilla se sent forta i amb ànims de treure-ho endavant, els jugadors es posaran a prova. D'obstacles a superar n'hi haurà molts. El rival, que juga a casa, i també les seves pròpies pors i fantasmes. Si fa no fa, una situació similar a la de fa dos mesos, quan el Girona visitava el sempre difícil Santiago Bernabéu a només un punt del descens i amb totes les travesses donant-lo per perdedor a mans del Reial Madrid. Aquell dia, Eusebio va sacsejar la pissarra i va canviar l'esquema. Es va guanyar per 1-2. Un resultat que semblava un punt d'inflexió fins que les coses es van tòrcer de nou a finals de març. Arribats a aquest punt, caldrà veure si el de La Seca prepara o no una nova revolució. En les últimes jornades, fe cega en un mateix dibuix, apostant pels quatre defenses. Com que els resultats no han acabat d'arribar i les urgències apreten, no és gens descartable que pugui tornar als orígens. I per què no? D'entrada, té més números que els gironins repeteixin dibuix, encara que mai se sap. L'absència de Ramalho per una «sobrecàrrega» obre la possibilitat de veure Pedro Porro al lateral dret. A l'esquerra hi haurà Raúl García. Els acompanyaran un parell de centrals. Alcalá i Juanpe juguen amb avantatge perquè Bernardo acaba de sortir d'una lesió, tot i que el colombià ha viatjat i Eusebio ja va dir a la prèvia que estava en «bones condicions» per donar un cop de mà. Hi haurà un pivot més destructor com Douglas Luiz, secundat per un parell d'interiors: Pere Pons i Granell. Això desplaçaria de nou Borja a la banda. A l'altra, Portu. I a dalt, el pitxitxi Stuani. Un onze lògic, sempre i quan Eusebio no decideixi moure-ho tot de nou. Una alternativa més que possible. Si és així, tornarien els tres centrals i els dos carrilers. La convocatòria, de 19 futbolistes. Hi apareix Valery, que surt d'una lesió, i no hi és Lozano per una «petita lesió en un isquiotibial».

Jugar-se una part del seu futur en dues sortides consecutives no li agrada a cap equip. Però curiosament, això podria no ser tan dolent per al Girona. Perquè és a fora on se'n surt millor l'equip, on més rendeix. Negat a Montilivi, amb només un parell de victòries -l'última des de fa gairebé sis mesos-, a domicili el panorama canvia per complet. Per això és el cinquè millor visitant de tota la Primera Divisió, amb 22 punts. Només el superen el Getafe (23), Atlètic (24), Reial Madrid (27) i Barça (35). Ha estat capaç de guanyar a Mestalla, al Bernabéu i a Cornellà, entre d'altres. També ha puntuat al Camp Nou. Per què no a Balaídos? El Celta, a més, ha perdut fins a mitja dotzena de partits a casa. A tot això, al conjunt gallec ja l'ha guanyat aquesta temporada.

També és cert que d'aquell 3-2 ja fa molt i que la història, per a un i altre equip, ha canviat força. El Celta, enfonsat durant bona part del curs, ha vist passar fins a tres entrenadors per la seva banqueta. No se'n van sortir ni Antonio Mohamed ni Miguel Cardoso. Ha sigut ara, amb Fran Escribá i sobretot des que va tornar Iago Aspas, que torna a tenir esperances de permanència. Viu ara el millor moment del curs, per dir-ho d'alguna manera, amb 7 punts dels darrers 12 i una única derrota en quatre partits. Brais Méndez està descartat per lesió. Tres quarts del mateix passa amb el gironí David Juncà. Tots dos han quedat fora de la convocatòria.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook