Tornava diumenge passat de Balaídos i parlava amb en Jordi en una animada conversa de Whatsapp en la qual el meu interlocutor em feia saber la preocupació que tenia pel moment que patia l'equip després de la derrota contra el Celta. Vam estar d'acord en un punt de la conversa que guanyar a Pucela era la solució a tots els mals, però, malauradament, tant ell com jo ens vam equivocar, perquè ahir a Valladolid ens van fer sang, Jordi.
No és que la sang hagi vingut de cop, és que l'hemorràgia s'ha anat fent gran amb el pas de les jornades. Ens ha fet molt mal des del principi no guanyar partits a casa, fins al punt que això ara s'ha convertit en un autèntic malson. I per si fos poc, aquella solvència que havia mostrat l'equip lluny de Montilivi també s'ha esvaït. Les dues darreres derrotes són la mostra clara que el Girona ha caigut en picat.
I caure en picat és literal, perquè no només l'equip ha perdut partits, sinó que pel camí s'ha deixat la idea del futbol. Eusebio ha provat tota mena d'opcions, amb defenses de tres, de cinc, canvis de jugadors i tota mena d'invents vàlids, però el futbol ha desaparegut, fins al punt que la mateixa plantilla sembla despistada i sense saber ben bé a què juga.
Per tant, davant d'això, la responsabilitat recaurà en el mateix club. Però a quatre jornades del final, i amb la situació límit que s'està vivint, no seria d'estranyar que en les pròximes hores es fes l'únic canvi que encara no s'ha provat: aquests jugadors necessiten trobar la fe i la confiança ràpidament per evitar que el final de temporada sigui realment sagnant.
Amb canvi o no, una cosa queda clara: el partit de la penúltima jornada contra el Llevant, l'altre conjunt immers en aquesta lluita per la part baixa, serà realment l'última bala que tindran els gironins. Arribar-hi amb vida és obligat, i després guanyar la que es presenta com una autèntica final seria l'única via per sobreviure. Perquè pensar en aconseguir alguna cosa positiva del partit de diumenge contra el Sevilla sabent que es juga a Montilivi resulta ara mateix una utopia.
