En una de les seves comptades aparicions a la ciutat, Ferran Soriano va explicar a un grup d'empresaris gironins que, en el pla de negoci del Manchester City com a copropietaris del Girona, un descens era una possibilitat que estava més que contemplada. Fins i tot esperable. L'executiu barceloní preveia que si s'estaven una dècada donant suport al club de Montilivi, el més normal és que, com a mínim, visquessin un descens i una posterior recuperació. Si és que no passava dues vegades... I aquí hi ha el problema. Mentre des de Manchester, des de Londres (on viu Pere Guardiola), o a mig camí entre el despatx barceloní i la segona residència al Baix Empordà de Jaume Roures, el que va passar ahir a Montilivi és un repunt a la baixa d'una inversió a llarg termini, a Girona és un drama.

Allà és un entrebanc empresarial que serà analitzat en la pròxima reunió que hi hagi a les seves ocupades agendes i aquí són les llàgrimes que es veien ahir a Montilivi. Plors a la gespa i plors a les graderies. Acomiadar-se de la Primera Divisió és un cop fort per als jugadors, per al club, per als aficionats, per a la ciutat i per a les comarques gironines. Gairebé 13.500 persones van veure, i patir, en directe com Muniesa, Pons, Stuani, Portu i companyia no van poder repetir la gesta del dia del Sevilla. El cor ahir no va ser suficient per tapar els problemes d'una temporada en la qual, amb la fredor empresarial de qui ha centrat les seves anàlisis en aquest compte de resultats futbolístics que és la classificació, qui manava ha optat per la no intervenció davant dels problemes. La classificació deia que el Girona anava pel camí de salvar-se i no feia falta invertir massa en el mercat d'hivern. Eusebio és molt bona persona i no se'l pot fer fora quan s'encadenen sis derrotes consecutives... El compte de resultats (classificació) deia que el Girona no baixaria, fins que caus al pou en un dia en què acabes recorrent, per intentar marcar un gol salvador, al davanter del filial (Soni) amb una de les tres fitxes més altes de la plantilla (Doumbia) i al teu únic fitxatge del mercat d'hivern (Raúl Carnero) fora de la convocatòria de divuit jugadors.

I l'afició? Els millors del dia. S'havia parlat d'aparcar els retrets i xiulets per animar durant els 90 minuts. Així es va fer. Montilivi va animar i també va patir com mai. Va saltar amb el gol de Christian Stuani, es va maleir els ossos amb el ràpid empat de Morales i es va rosegar les ungles mentre el VAR i l'àrbitre decidien si es xiulava el penal sobre Pere Pons en una jugada que hauria deixat el Llevant amb l'expulsió de Coke. L'1-2 de Bardhi va ser un cop duríssim i el moment en què Montilivi va veure clar que la Primera Divisió se li escapava de les mans.

El Girona havia perdut, el Valladolid s'havia emportat els tres punts de Vallecas i la continuïtat dels gironins a Primera Divisió passa per una carambola que, de tan complicada, millor ni parlar-ne. Amb el partit acabat havia arribat l'hora dels xiulets? Doncs tampoc. Bona part de la plantilla del Girona es va quedar molts minuts sobre la gespa, alguns plorant, tots passant un molt mal tràngol, i l'afició de Montilivi va entendre que no era dia per a recriminacions. La derrota, almenys aquí a Girona, era massa dolorosa per xiular.