En un dels dies més tristos de la història del Girona, gairebé ningú va sortir a donar explicacions. Perquè la competició ho obliga, que potser ni Eusebio Sacristán s'hauria posat al capdavant dels micròfons. El tràmit va ser ràpid. Se'n va encarregar el responsable de comunicació del club. Va permetre tres preguntes i gràcies. La justificació, l'estat anímic del tècnic. Per això mateix, Eusebio va parlar poc, encara que va dir bastant. Més que d'altres dies en què es limitava a repetir discurs. Una vegada i una altra. Ahir no es va parlar d'una jugada o d'un futbolista en concret. Es va plorar un descens. Virtual, sí, però que tothom ha assumit a Montilivi. Començant pel de La Seca. Amb els ulls plorosos, obligat a fer pauses per no ensorrar-se. Així va demanar perdó.

«És un moment difícil. El primer que vull és assumir la meva responsabilitat de tot el que ha passat. En tinc una gran part. Vaig arribar aquí amb una il·lusió enorme per donar continuïtat a tot el que s'estava vivint i em sentia fort i capacitat per fer-ho. Així he treballat durant tot l'any amb la confiança que ho aconseguiríem, però no ha sigut així». D'aquesta manera iniciava Eusebio el seu discurs, en què va tenir també temps per admetre que havia «fallat al club en la confiança que havia dipositat en mi». Per això, va creure convenient que «l'únic que em queda és demanar perdó». Va enumenar els destinataris de les seves disculpes. «A la direcció esportiva, als amos, als jugadors i també als treballadors que es deixen la pell pel bé d'aquesta entitat». No es va oblidar de l'afició i de «tots aquells que estimeu el Girona. Perdó a la ciutat, la província i els simpatitzants, que n'hi ha molts per tot Catalunya. És un club que ha fet coses molt importants al llarg de les últimes temporades».

Per a Eusebio, tant ell com la seva plantilla no han estat «a l'alçada» al llarg de tota la competició, encara que matisava que «hem fet moltes coses bones per merèixer seguir a Primera». Ara, apuntava llavors que «si no ho hem aconseguit és que hem fallat en molts moments». I tornava a situar-se al centre de la diana: «No he sigut capaç d'aconseguir una millor regularitat i ho sento».

Assumida la culpa, va recuperar el seu to i missatge habituals. El de les darreres jornades. El que anima tothom a superar les adversitats, per més dures que siguin. «Som professionals, persones que hem d'estar preparades per assumir coses així. És cert que es tracta d'una situació molt dolorosa, però la vida continua. Ens hem d'aixecar de tots els cops que anem rebent, per més durs que siguin. I aquest ho és. És duríssim. Ara, tots nosaltres tenim una vida, una professió. Hem de mirar endavant».

No hi va haver temps per a més. Tres respostes i gràcies. Eusebio, amb els ulls plorosos, va parlar com va poder, visiblement superat per la situació, refent-se per moments, però incapaç de dir massa més. Tampoc el van deixar. Cap periodista va poder preguntar més. Així va acabar l'última roda de premsa a Montilivi de Primera.