Si una cosa ha demanat l'afició del Girona al seu equip durant aquestes últimes jornades de Lliga, encara que al final el desenllaç no hagi sigut el desitjat, és que hi hagués la màxima implicació de tots els membres de la plantilla. La imatge del dia del Sevilla, i fins i tot la del Llevant, encara que el resultat no acompanyés en aquest darrer cas, serveixen per demostrar que sí, que el vestidor volia salvar-se, però que per una cosa o altra -de motius n'hi ha un grapat- al final l'objectiu s'ha escapat. S'entén que el grau d'implicació no serà idèntic per a tothom; com és lògic, és difícil esperar una mateixa reacció a un futbolista nascut a la ciutat i que fa anys que defensa aquest escut, a un altre que tot just hi viu la seva primera temporada i que és d'una altra província, o fins i tot país. Això és així. Passa el mateix amb el cos tècnic. Eusebio, si algun elogi solen repetir els que el coneixen, és que és una persona de tracte afable i tot un professional. Les seves llàgrimes, després de l'1-2 de diumenge, no semblen pas cap fal·làcia. Encara que hagi nascut a la Seca. Saber què els ha passat pel cap un cop consumat el desastre a ell i als seus companys de feina és pràcticament impossible. Principalment, per l'hermetisme que hi ha perenne al club des de fa mesos i mesos. Les xarxes socials, davant un escenari així, es converteixen en una mena d'aparador per conèixer què diuen i pensen els futbolistes i els qui viuen d'aquest món. Pere Pons i Pedro Porro, el dilluns, hi publicaven un parell d'escrits en què demanaven perdó a l'aficionat. Molt més desapercebut ha passat un altre detall que, tot i això, també té la seva rellevància. El protagonista, Onésimo Sánchez.

A l'encara segon entrenador del Girona no se l'ha sentit parlar en tota la temporada, tret de quan apareix, abans dels partits, per atendre l'única televisió que disposa dels drets. Semblen lluny els temps en què Jordi Guerrero o la mà dreta de torn atenia de tant en tant la premsa i se sabia què deia i què pensava. Per tant, una bona manera de conèixer com ha viscut aquestes jornades decisives una peça important al vestidor, com és Onésimo, és atendre el seu perfil personal de Twitter. Ja ho fan els futbolistes; sovint, quan hi ha un partit important, o després d'una victòria, empat o derrota, deixen anar tot el que tenen a dins. No és de fer això repetidament Onésimo, que prefereix utilitzar el seu timeline per retuitar publicacions en què l'esport sol tenir protagonisme. Tot i això, la sorpresa saltava ben pocs dies enrere. Potser de manera innocent, però el cas és que va clicar a favor d'una publicació que mostrava suport al Valladolid. Sí, l'equip de la seva terra i de la seva vida, però també un rival directe del Girona en la lluita per la permanència.

Va ser, precisament, el diumenge. El dia clau. El dia marcat al calendari. Poques hores abans d'enfrontar-se al Llevant, amb possibilitats ben reals encara de salvar la categoria, Onésimo va dirigir un «m'agrada» a un tuit de Víctor Fernández. L'exfutbolista. El text, curt però clar: «Avui és el dia! Aúpa Pucela!», s'hi podia llegir. A la fotografia, el mateix Víctor amb el seu fill, tots dos vestits amb la samarreta del Valladolid. Onésimo va néixer allà fa 51 anys. Hi ha jugat i es podria entendre que, dins les seves preferències, no hagi volgut mai que el club castellà perdi la categoria. Ni a la primera jornada ni tampoc a la penúltima. La controvèrsia, però, pot aparèixer quan obvia qualsevol publicació dirigida al Girona, el club pel qual treballa, i sí que dedica temps per fer cas d'una que anima un rival directe.

A Montilivi no ha agradat gaire, però tampoc se'n vol fer pas un drama. El més probable és que passi per alt i quedi tot en un no-res. El club admet que Onésimo s'ho hauria pogut estalviar, però alhora es té molt clar que les seves preferències i desitjos no són, en cap cas, incompatibles amb la seva feina al cos tècnic.