A molts, per no dir la gran majoria, el trajecte se'ls haurà fet curt. Possiblement massa. Dos anys, depèn de com es miri, passen volant. Sobretot si són intensos. Així els ha viscut el Girona a Primera. El viatge ha durat el que ha durat. Pels motius que siguin, i n'hi ha un grapat, però l'etapa a l'elit escrivia el seu punt i final el dissabte, en un nou despropòsit a Vitòria. El descens és ja matemàtic i no hi ha res a fer. Mentre tothom mira ja cap al futur, el més immediat, tot intentant imaginar com serà el Girona 19/20, el que provarà de lluitar per pujar de nou, n'hi ha també que fan una mirada enrere. Un bon exercici per veure què és el que ha viscut l'equip durant aquest breu lapse de temps. Dos anys amb sentiments de tota mena. Una veritable muntanya russa, amb tardes i nits de glòria, però també jornades farcides de llàgrimes. S'ha passat de ser l'admiració de tothom i suspirar per Europa, a encadenar derrotes i guanyar-se els xiulets de l'afició pròpia. És la història de l'ascens i caiguda dels gironins a Primera.

Del 19 d'agost del 2017 al 18 de maig del 2019. No arriba ni a dos anys. És el temps que el Girona s'ha passat a la màxima categoria del futbol estatal. Entre els més grans. Somiant en quedar-s'hi, sense fortuna, eines ni arguments per aconseguir-ho. Hi ha disputat 76 partits. Alguns d'ells passaran a la història. Perquè el Reial Madrid ha caigut a Montilivi, un estadi que també ha vist com hi passaven Antoine Griezmann i Leo Messi, entre molts altres. Perquè s'ha empatat al Camp Nou o s'ha guanyat a Mestalla. Dues temporades que no s'assemblen en res. Com la nit i el dia. La primera, de matrícula d'honor. La segona, de suspens general.

Amb Pablo Machín a la banqueta, l'equip mai va trepitjar la zona de descens. Mai. Va ocupar la setena plaça en cinc ocasions, segellant la permanència més aviat del que tothom s'esperava i aspirant, fins i tot, per una hipotètica classificació per Europa que mai arribaria. Amb Eusebio Sacristán la història ha estat una altra. Sí, el Girona va ser fins i tot sisè un parell de caps de setmana. Però la realitat diu que ha estat en descens quatre cops. Mal moment triava per fer-ho, perquè ha acabat baixant per culpa, en gran mesura, d'uns dos últims mesos de competició horribles.

Són 76 partits amb un balanç irregular, amb resultats de tota mena i per a tots els gustos. D'ells, 23 han acabat amb victòria. Significa el 30,3 per cent, una mica menys d'una tercera part. També hi apareixen 19 empats, a banda de 34 derrotes. Per tant, a Primera s'han perdut més partits dels que s'han guanyat. També és major la xifra de gols encaixats (112) que no pas la de marcats (87).

Entre Machín i Eusebio han utilitzat 32 futbolistes diferents a Primera. El sorià en va fer servir 26. La majoria d'ells han repetit amb el de La Seca -principalment pel poc moviment als mercats tant d'estiu com d'hivern-, que ha acabat introduint sis cares noves: Pedro Porro, Valery Fernández, Patrick Roberts, Seydou Doumbia, Raúl García i Seung Ho Paik.

De tots aquests jugadors, un d'ells destaca, i molt, en l'aspecte golejador. Es tracta de Cristhian Stuani. L'uruguaià, autor del primer gol del Girona a Primera, n'ha acabat fent 40 en aquesta etapa a l'elit: 21 el curs passat i 19 en el present. Ell és un dels 14 futbolistes que han marcat, com a mínim, algun gol amb la samarreta blanc-i-vermella a la màxima categoria. El seu principal perseguidor en aquesta particular classificació és Portu. El murcià n'ha fet 20, la meitat: 11 el primer curs i 9 en el segon. Tant a un com a l'altre els segueixen Juanpe (5), Olunga (3), Borja García (3), Aleix Garcia (3), Timor (2), Doumbia (2), Alcalá (2), Granell (1), Choco Lozano (1), Bernardo (1), Pere Pons (1) i Ramalho (1).

Resultats històrics

D'entre les 23 victòries d'aquesta breu etapa, n'hi ha unes quantes que passaran a la història. Sobretot dues i de ben similars. Amb idèntic rival: el Reial Madrid. La temporada passada, remuntada a Montilivi per acabar guanyant (2-1) amb gols de Portu i Stuani. Tots dos repetirien aquest curs per signar un resultat calcat, encara que canviant l'escenari: 1-2 al Santiago Bernabéu. També s'ha guanyat a Mestalla (0-1), Vila-real (0-2 i 0-1) i al camp de l'Espanyol (0-1 i 1-3), entre d'altres. A l'estadi, han caigut equips com el Sevilla (1-0) i l'Athletic (2-0), entre d'altres. Hi ha empats també històrics. Que difícilment s'oblidaran. Un d'ells, el 2-2 del passat mes de setembre al Camp Nou. O les igualades amb l'Atlètic de Madrid; la primera d'elles, per obrir l'aventura a l'elit ara fa un xic menys de dos anys (2-2).

En 76 partits, la màxima golejada a primera dels gironins és el 6-0 de l'anterior temporada al Las Palmas a l'estadi. Destacat el resultat, i també l'actuació de Michael Olunga. El kenià, que va passar sense pena ni glòria pel club, va tenir la seva matinal de glòria fent un hat-trick. Pluja de gols a favor aquell dia, però també n'hi ha hagut en contra. I no pas poques vegades. Se n'han encaixat mitja dotzena al Camp Nou (6-1) i al Bernabéu (6-3). Cinc va marcar-li la Reial Societat a Anoeta (5-0) just el dia, curiosament, que l'equip se salvava de manera matemàtica. I l'Eibar, la bèstia negra -ha guanyat els quatre partits- n'ha fet quatre dues vegades: 4-1 i 1-4, això la temporada passada. Quatre, també els ha rebut del Reial Madrid (1-4).

Ara tocarà comptar victòries, empats, derrotes i gols a Segona. Tot esperant allargar el període a Primera el més aviat possible.