09 de juny de 2019
09.06.2019

Un descens plorat des de la distància

Migue González i Felipe Sanchón tanquen una etapa a la Nova Creu Alta després de viure un curs ben mogut

09.06.2019 | 00:21
Un descens plorat des de la distància

Parlar de Felipe Sanchón i Migue González, almenys a Montilivi, és fer-ho de dues autèntiques «institucions». No hi ha volta de full, això és així. Pels números que han deixat en les seves respectives etapes al club i no només això, sinó també per l'empremta, tant futbolística com humana. Si el Girona ha viscut el que ha viscut aquestes darreres temporades, en part, és per culpa seva. Molts ingredients són els que van retornar l'equip al futbol professional ara fa poc més d'una dècada, i que també l'han ajudat a mantenir-s'hi fins llavors. Però va ser un gol de Migue contra el Ceuta, el mes de juny del 2008, el que certificaria el retorn a la Segona Divisió A. Una categoria que ha perdurat durant un bon grapat de cursos, en part, per l'efectivitat de Felipe dins l'àrea, un dels màxims golejadors històrics de l'entitat. Les persones passen; és el club el que continua, el que es queda. Amb tots dos no s'ha produït cap excepció. Quan els va tocar marxar, ho van fer. Curiosament, els seus camins, els mateixos que el Girona va unir en el seu dia, van tornar a creuar-se a la Nova Creu Alta.

Han compartir vestidor al Sabadell, tot vivint un any convuls, amb tota mena de sentiments i un final idèntic: alegria per l'agònica salvació, i tristor en veure que no se'ls renovaven els seus respectius contractes. Això, mentre seguien, amb el cor encongit, com Montilivi s'acomiadava de Primera. Un i altre han parlat a Diari de Girona d'aquest any i de les seves previsions de futur. Perquè malgrat passar de la trentena des de fa temps, encara tenen ganes de jugar a futbol.

Migue va complir els 39 anys el passat mes de març. És professional des dels 21, així que duu gairebé dues dècades entre Segona B, Segona A i Primera. Una carrera envejable, amb experiències de tota mena. Li ha tocat patir de valent aquest curs. El Sabadell, instal·lat a la part baixa de la classificació del grup tercer de la categoria de bronze, no lligaria la permanència fins a l'última jornada, veient passar fins a tres entrenadors.

«Ha sigut dur en tots els sentits», admet el defensa, i s'explica: «Pels relleus a la banqueta, els resultats, els bons i mals moments, les lesions... Al final la salvació ho ha arreglat tot i tothom està content, però això no amaga que hem patit molt». Són 22 els partits que ha acabat jugant aquesta temporada, 20 dels quals com a titular. «He participat, però no tant com m'hauria agradat», confessa. Enumera alguna de les raons. «He tingut unes quantes lesions. Una de greu al principi, un esquinç lateral intern. També vaig patir problemes als isquiotibials. A part, s'ha canviat més d'un cop d'entrenador. Tot plegat ha fet que no jugui tant». Acabava contracte i el Sabadell no l'ha renovat. «Ja m'ho esperava. L'edat és un què i tenen altres plans. És la llei del futbol. Veient el dia a dia m'ho pensava».

No s'ha ensorrat pas. Al contrari. Vol aprofitar aquests dies per «gaudir de les vacances» tot esperant «esdeveniments». Perquè no vol deixar-ho aquí. Ni somiar-ho. «Encara em sento bé per jugar», avisa. Això sí, no es marca cap equip ni categoria. «Amb 39 anys no puc posar-me cap llistó. La gent el que acaba mirant és el teu DNI, agradi o no. Tot s'haurà de valorar. Em cuido molt, com he fet sempre».

Mentre espera, continua donant voltes al que li ha passat al Girona, que ha tornat a Segona A quan semblava, uns mesos enrere, que es mantindria a Primera un any més sense problemes. «Són coses que passen. Una llàstima. Però quan arribes al final i ja no depens de tu mateix, això pot passar. Igualment, estic convençut que el Girona continuarà treballant igual de bé com darrerament. Espero i desitjo que es faci un equip competitiu per lluitar per pujar de nou».

La valoració de Felipe
Van ser 35 els gols que Felipe Sanchón va marcar a Segona A amb la samarreta del Girona, sense comptar els 21 que havia signat abans amb el mateix club a la Tercera Divisió. Un dels davanters amb més protagonisme que han passat per l'entitat i que va formar part de la plantilla que va pujar a Primera ara fa dos anys. La seva espurna s'ha apagat un xic aquesta darrera temporada. Com el seu company Migue, les lesions i el ball a la banqueta no l'han ajudat. «He patit molt», revela. I compara aquest any amb un dels que va viure a Montilivi i que va acabar amb Machín com a tècnic i una salvació heroïca. «Per a mi no ha sigut gens fàcil. Al principi tenia poca continuïtat i ho notava». Llavors va arribar una tendinitis que el va deixar una desena de partits sense participar. «Això em va afectar. La ratxa no era bona. L'equip em necessitava i no em recuperava, la qual cosa em generava una mica de pressió». Al final, 25 partits, 19 com a titular i un parell de gols completen la seva estadística personal. Números que no han sigut suficients per traduir-se en una renovació. Un cop dur. «No m'ho esperava, em pensava que seguiria almenys un any més. Hi ha un bon projecte i tenia ganes de quedar-me. Però és la seva decisió». Ara li toca buscar destí. «M'agradaria continuar jugant. Em trobo bé, que és el més important, encara que ja tingui 37 anys. Em ve de gust. No em poso cap objectiu, sinó veure què és el que surt. Esperaré i valoraré quina és la millor opció per a mi i la meva família».

També lamenta, i de quina manera, el descens del Girona. «He patit molt i, quan he pogut, he pujat a Montilivi a veure algun partit. Estic fastiguejat, perquè és un equip que porto al cor. Fa mal per tots. Pels amics que tinc allà, els que han sigut companys de vestidor. Pel club, pels treballadors, la ciutat... Un descens afecta molta gent i tothom ho nota. Estava segur que se salvarien», lamenta. Això sí, té coll avall que tot i el «pas enrere» ara el Girona està «en bones mans» i té «estabilitat».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook