Aferrat a la branca del compromís, la incorporació de Pablo Maffeo segueix a la perfecció el patró de fitxatges que sol utilitzar Quique Cárcel, que espera construir una plantilla inconformista que lluiti per recuperar la Primera Divisió. Des de la seva arribada al club, l'estiu del 2014, el director esportiu blanc-i-vermell ha fet gala del seu poder de seducció, afegint per a una causa comuna els noms que més havien enamorat l'afició de Montilivi. La primera peça de la temporada 2019-20 (amb el permís de Jairo Izquierdo) és Pablo Maffeo, un vell conegut que s'uneix al projecte perquè hi creu. Així de simple. I aquesta tàctica, la d'apel·lar al sentiment i fer les coses des del cor, no és nova: Quique Cárcel ja la va utilitzar l'estiu del 2016, en què ningú sabia què més s'havia de fer per pujar a l'elit, per recuperar Jonás Ramalho, Miguel Ángel Cifuentes i Fran Sandaza. Tothom coneix el resultat: a final de temporada no va caldre ni esgotar la via del play-off per aterrar al màxim nivell, perquè el Girona va assolir el cim per la via directa.

Acostumat a no poder gastar ni un euro perquè senzillament no n'hi havia, Quique Cárcel ha sabut trobar la fórmula perquè determinats jugadors amb pes a l'equip s'involucressin i se sentissin seu el projecte. Només així s'explica que Pablo Maffeo hagi prioritzat el Girona per sobre de totes les coses, inclosos els diferents equips de Primera -el Leganés, el Vila-real o l'Espanyol- que han trucat a la seva porta. La diferència respecte als altres estius, òbviament, és l'economia. Perquè ara el Girona es pot permetre el luxe d'incloure una clàusula obligatòria en cas d'ascens, per la qual pagarà a l'Stuttgart uns 5 milions d'euros per quedar-se el lateral català en propietat. Déu vulgui que hagin d'afrontar la despesa l'estiu que ve, perquè això voldrà dir que el Girona tornarà a gaudir de la màxima categoria del futbol estatal en primera persona.

L'exemple perfecte

Ramalho, Cifuentes i Sandaza són l'exemple perfecte del que necessita el club gironí, que exigeix tornar-se a animar després d'un curs per oblidar en què ha estripat un somni que va costar molt d'assolir. Ramalho, supervivent de la plantilla 2013-14, aquella que va salvar miraculosament el seu present a Segona gràcies a una victòria èpica a Ponferrada sota l'efecte Pablo Machín, no va dubtar a repetir la seva experiència a Montilivi durant el primer projecte de Cárcel. Havia arribat un any abans, procedent de l'Athletic Club, gràcies a la feina de Sergi Raset, el secretari tècnic d'aquella època, i ha marxat aquest estiu, després de no renovar un vincle que ja tenia gairebé emparaulat però que la crisi de resultats va paralitzar del tot. El central de Barakaldo, que es va lesionar de gravetat abans d'acabar la seva segona cessió, va tornar a Bilbao el curs 2015-16. Però Ramalho, un any més tard, arribaria lliure per tres temporades. Amb 153 partits a les seves cames, és un dels futbolistes que ocupen amb lletres d'or els darrers anys de la història gironina. Va jugar amb Ricardo Rodríguez, Javi López, Pablo Machín i Eusebio Sacristán.

Miguel Ángel Cifuentes és el segon nom de la llista. L'actual carriler del Màlaga va arribar a Montilivi l'estiu del 2014, cedit de l'Elx B -jugava a Segona B- i com a autèntic desconegut. Cárcel va saber-ho traduir en una oportunitat i el rendiment de Cifu, una llebre al carril dret amb el 3-5-2 que utilitzava Pablo Machín, va sorprendre a tothom des del primer dia. Molts dels 82 punts que va sumar el Girona 2014-15 són mèrit seu. Aquella temporada, va participar en 41 partits, i va marcar un gol al Mini Estadi el dia que els blanc-i-vermells miraven de reüll el Camp Nou mentre somiaven que el trepitjarien. De fet, la importància de Cifu va ser tan grossa que tothom va lamentar que el tècnic sorià no el convoqués per a la tornada de la semifinal del play-off d'ascens contra el Saragossa, una setmana després del pitjor partit que s'ha viscut mai a Montilivi i que no cal tornar a citar. Amb el 0-3 de l'anada i les molèsties que arrossegava, Machín va creure convenient reservar-lo per a una final que el Girona va mirar per la televisió. Després de tornar a l'Elx i fitxar pel Màlaga, Quique Cárcel el tornaria a incorporar l'estiu del 2016, quan jugaria 25 partits.

Qui també es va fer amb l'estima de l'afició gironina va ser Fran Sandaza, que va compartir els mateixos dos cursos que Cifuentes: el 14-15 i el 16-17. Procedent del Lugo, Cárcel va reforçar la davantera del 2014 amb la incorporació d'un golejador que, com a carta de presentació, podia presumir d'haver passat pel Glasgow Rangers. L'idil·li amb Montilivi, però, va ser insuperable: amb 25 gols, va ser el màxim golejador de l'era Pablo Machín (2014-18).

Els 16 del primer curs van permetre somiar amb l'ascens fins al fatídic dia. Especialment recordats són l'aconseguit a Mallorca o contra el Llagostera, en un esprint final que el Girona va viure amb una passió que Sandaza es va encarregar de traslladar cada vegada que saltava a la gespa. Era innegable que, quan les coses anaven malament, el davanter castellà era dels qui es deixaven l'ànima per tal de capgirar la situació. I això, que sembla tan fàcil, no es pot tenir sempre. De fet, i després d'una experiència a Tòquio, quan el Girona va necessitar un golejador després dels comiats de Lekic i Jaime Mata, va recórrer a ell. I encara que el màxim golejador l'any de l'ascens fos Samuele Longo, amb 14 dianes, qui més gols va marcar com a blanc-i-vermell en aquella segona volta amb el 2017 com a any natural va ser Sandaza. Perquè si al talent li afegeixes compromís, les coses només poden anar bé.

Quique Cárcel ha ampliat a quatre la llista de noms amb l'operació de Pablo Maffeo, que afronta la seva quarta vivència amb el Girona, on ja ha jugat 61 partits. Maffeo va arribar durant el mercat d'hivern del curs 2015-16, i repetiria experiència un any més tard, també al mercat d'hivern. Amb l'ascens a la butxaca, Cárcel es va assegurar la seva continuïtat i Maffeo va ser un dels futbolistes més destacats d'una categoria que va veure brillar el Girona de manera descarada. Un any després, Maffeo ja és a Montilivi. I ho fa amb el desig que el Girona recuperi la categoria. Se sent seu el repte. Està involucrat. Quique Cárcel no pot evitar somriure.