A cavall d'uns aficionats, vestit amb la samarreta del Girona, els punys enlaire i un crit perenne. És una imatge icònica, la d'un Sebas Coris que, com la resta dels seus companys, celebren exhultant l'històric ascens de l'equip a la Primera Divisió. D'això ja fa dos anys. No va participar en l'empat amb el Saragossa, però aquell any el va tancar amb uns números més que correctes: 28 partits i un gol. La cirereta, la segona posició final i la possibilitat de pujar sense el peatge de la promoció. El premi no el va rebre mai, això sí. Els dos anys següents se'ls ha passat amunt i avall. Voltant, intentant tenir continuïtat, gaudint del futbol per mirar, en un futur a curt termini, tornar a Montilivi per la porta gran i per fi, quedar-s'hi. Dues cessions l'han dut a viure la cara i la creu. Prou bé li van anar les coses a Pamplona, mentre que l'any ha sigut per oblidar a Tarragona. Ara, mentre acaba de fer net d'una lumbàlgia que fa temps que li fa la guitza, pensa en positiu. El seu desig, la prioritat, és convèncer Juan Carlos Unzué i ser un més de la plantilla. Tanmateix, el desenllaç s'escriu encara amb interrogant.

Té contracte fins el 30 de juny del 2020. El va ampliar ara fa un estiu, quan va saber que la direcció esportiva, en consonància amb el cos tècnic que llavors liderava Eusebio Sacristán, l'enviaven cap al Nàstic. Allà les coses no li han anat gens bé. Va començar entonat i sent indiscutible: 17 partits, 16 d'ells com a titular. Llavors, punt i a part. La culpa, una lumbàlgia les seqüeles de la qual encara no han desaparegut del tot. Desaparegut del mapa des del mes de desembre, va haver de passar per la sala d'operacions i encara no s'ha pogut vestir de curt. Cada cop es troba millor i espera estar recuperat el més aviat possible. La idea, si res es torça, és la de presentar-se el proper dilluns 8 de juliol, dia en què la plantilla del Girona inicia els entrenaments de pretemporada. De moment, el jugador encara no ha rebut cap trucada de Quique Cárcel ni de ningú de l'àrea esportiva, per la qual cosa considera que serà el seu rendiment en les properes setmanes el que acabarà marcant el seu futur més immediat.

Un any enrere va viure una situació similar. A l'estiu va entrenar amb el Girona. Fins i tot va fer l'estada a Manchester. Una lesió li va impedir viatjar a l'Índia i a l'hora de la veritat, es va quedar fora dels plans d'Eusebio i el seu staff. Dotze mesos després espera que el desenllaç sigui ben diferent i que amb Unzué la història sigui una altra. A Montilivi mai ha sigut indiscutible, però al llarg dels 76 partits oficials que ha disputat amb el primer equip ha ofert, entre d'altres virtuts, una polivalència que l'ha dut a ocupar diverses posicions. Pot fer d'extrem, interior i també es va adaptar al carril quan Machín va implantar el seu particular sistema de joc. Falten 12 dies perquè comencin els entrenaments. Temps que Coris aprofitarà per recuperar-se del tot i presentar-se en les millors condicions possibles.