Quan aquell llunyà 12 de setmebre de 2012 a Gijón, s'escalfava a la banda del Molinón i Rubi va cridar-lo per fer-lo entrar, i de passada, debutar amb el primer equip del Girona, Pere Pons va ser l'home més feliç del món. Amb 19 anys s'estrenava al futbol professional i gaudia d'un escenari de luxe com el Molinón. Encabat, ja dutxat, atenia una ràdio asturiana amb una barreja de nervis i il·lusió. Temps després, ha reconegut que de cap manera s'hauria imaginat fer la carrera que ha fet i que ara el duu cap a Vitòria. Han estat 210 partits, 65 dels quals a Primera, amb la samarreta del primer equip del Girona amb qui n'ha vist de tots colors. Des de tocar el cel amb l'ascens a Primera i complir la paraula donada al balcó de l'Ajuntament durant la celebració de rebentar Barça i Madrid, fins al drama del descens del maig passat o les alegries frustrades contra el Lugo o l'Osasuna.

Tot va començar ara fa 16 anys quan amb només 10 i sent un marrec perseguia amunt i avall la pilota per l'antic camp de la Devesa i després a Torres de Palau, com ahir va recordar durant l'acte de comiat. «Vaig arribar de ben petit, amb 10 anys. Tot va començar al camp de terra de La Devesa gràcies a l'esforç de la meva família que em duia i em venia a buscar als entrenaments malgrat que arribéssim tard al vespre cada dia. Després, amb la fusió amb el Bons Aires, vam passar a Torres de Palau», detallava. El migcampista va tenir paraules per a «tots i cadascun» dels tècnics que «han dedicat un moment a formar-me com a jugador i persona». «Els ho agraeixo moltíssim».

Pons va anar cremant etapes al planter del Girona i, malgrat no destacar ni físicament ni tècnicament, tots els entrenadors hi confiaven cegament. Va acabar l'etapa de juvenil i va ascendir al filial, llavors a 2a Catalana. Fins que amb 19 anys, la greu lesió de Joseba Garmendia va obrir-li les portes del primer equip. L'any del debut (12-13) va disputar 10 partits i va començar a saber el que era enfrontar-se a alguns grans clubs del futbol estatal.

El curs següent (13-14), però, la inestabilitat institucional i esportiva que vivia el club va fer que pagués el preu de ser jove el curs següent i fos cedit al mercat d'hivern a l'Olot, a Segona B. Abans, però, el llavors director esportiu Oriol Alsina, amb molt bon ull, el va renovar per assegurar-se que no s'escapés. Després de ser important a l'Olot i ja amb Pablo Machín a la banqueta, l'estiu del 2014 va tornar a Montilivi per fer-se l'amo del mig del camp. El sacrifici i l'entrega de Pons van seduir el tècnic sorià que se'n va enamorar i sempre el va tenir com un indiscutible.

Des de llavors han passat un grapat de migcampistes i cap ha aconseguit fer-li ombra ni treure'l de l'onze. Cristian Gómez, Íñiguez, Llonch, Alcaraz, Timor, Aleix Garcia ni Douglas Luiz han pogut treure de l'onze titular aquell marrec fet a Torres de Palau que no parava de córrer i que amb els anys no ha perdut la timidesa però sí que ha millorat moltíssim amb la pilota als peus. Per al record quedarà, el trivot gironí format per ell, Eloi Amagat i Granell el curs 2014-15, un toc romàntic que ja forma part de la història del club. En aquest sentit, Pons va revelar ahir que els companys «m'han transmès que no volen que me'n vagi, però em donen tot el suport amb la decisió presa i els ho agraeixo».

Després de les garrotades contra Lugo, Saragossa i Osasuna, el 2017, Pons va veure recompensat l'esforç i la seva bona feina amb el premi de l'ascens a Primera. Avui, gairebé set anys després d'aquell debut al Molinón, la carrera de Pons fa un altre cop de timó. El fa per continuar entre els millors, encara que això suposi haver de dir adeu al club de la seva vida. Adeu o fins aviat, perquè l'opció de recompra preferent podria tornar-lo a Montilivi més aviat que tard. «Aquesta opció demostra que el club em valora. Si en un futur he de tornar ho faré amb totes les ganes perquè el Girona és el club de la meva vida», deia.